Mala Rodríguez: "Sortir en pilotes i fent crits, ¿això quin empoderament és?"

Aquestes cançons les he mantingut sempre, no aconsegueixo desenganxar-me de la mocosa aquella. De vegades, el meu fill em diu "mama, sisplau, comporta’t com una mare», perquè em poso com "no, això no ho entenc» i semblo l’adolescent.

Però llavors era una mocosa més enfadada amb el món que ara, ¿no?

Em feia aquestes preguntes que ens fem quan comencem a entrar al món adult: ¿què passa amb aquest govern, amb la societat, amb el medi ambient? Doncs jo crec que he seguit allà, soc una inadaptada, i aquestes cançons continuen sent part de la meva personalitat i no les vull deixar. Continuo tenint ràbia, l’únic que ha canviat és que m’he enamorat de vegades i això no estava en els meus plans.

¿Com és això?

La meva mare em va tenir de molt jove i era com vade retro, "no vull saber res d’això d’enamorar-me, no, mai». Això és l’únic que ha canviat i que he anat comprenent i adaptant al meu món.

En aquella època es va parlar del seu estil com a flamenc-rap, però vostè es resistia a veure’s com una flamenca.

Em feia vergonya, perquè la meva mare i els meus familiars m’havien portat a festivals de cants i per a mi el flamenc era una cosa molt seriosa, molt sagrada. Quan van dir això de mi, vaig pensar "ai, Déu meu». Jo vaig néixer a Jerez, la meva família és de Cadis, vaig créixer a Sevilla i aquest era l’ambient que m’havia alimentat, igual que el vallenato i la salsa del meu oncle colombià. Jo veia cantar La Paquera i Lole i és així com vaig aprendre a cantar. Estimava aquest dolor que transmetien. Ressonava amb aquest dolor. A l’àlbum vaig integrar la meva infància.

Lujo ibérico es va gravar amb poc pressupost. Es va parlar d’un milió de pessetes.

Bé, ara no deixen anar gaire tampoc. El que més em fot és que sempre hi hagi algú que estigui allà donant per cul per emportar-se les coses d’un i de l’ altre. I que els discos no tinguin valor. Però l’important és que hi hagi artistes, que ho som perquè no podem fer cap altra cosa. Jo m’aixeco cada dia i escric, i busco, i investigo... ¡Quants presidents d’Universal m’han dit a mi "fes això»!

¿Va ser així amb Lujo ibérico?

Des del primer moment em van dir que treballés amb Gustavo Santaolalla, i ell, que és un àngel del cel, em va dir: "No et preocupis, jo t’entenc millor que ningú, fes el teu disc». ¿Què va passar? Que el meu disc es va destinar a pagar els productors, a pagar la barreja, i els estudis, i a pagar, pagar i pagar, i no vaig veure res.

Però el disc va sortir com volia.

Sí, i estic contenta, mai he estat aferrada als diners, sempre crec que Déu proveeix. No he anat a les festes on es fan contactes, als llocs on és important anar, però estic molt bé.

Va parlar alguna vegada de la distinció entre María Rodríguez i la Mala. ¿Continua sentint-ho així?

M’ho va aconsellar una terapeuta, que perquè no tingués tants problemes separés la persona del personatge. Jo li deia que la Mala no és un personatge, però ella sostenia que sí, que era el personatge que la meva persona havia creat. És cert que quan pujo a l’escenari, no ho sé, soc una altra. He après a deixar-hi anar totes les coses que en el dia a dia potser no sé com manejar.

Lujo ibérico és un àlbum de debut i vostè va sortir a la portada amb la cara enfosquida.

Em feia moltíssima vergonya mostrar-la. Aquell any ho vaig passar fatal. Avui dia sembla que un ha de saber cantar, i ballar, i respondre entrevistes, i saber-ho fer tot per ser viral. I jo em vaig trobar pensant "què cony estic fent aquí», fora del meu ambient, trobant a faltar la calor de les meves cosines... Vaig veure coses que no em van agradar, molta droga. I vaig parar. Em vaig posar a treballar en una pastisseria i fins quatre anys més tard no vaig treure cap altre disc.

El paper de la dona en la música ha canviat des de l’any 2000, i en particular en l’anomenada música urbana.

Han travessat un pont que moltes com jo hem construït. Des del 2015, que per a mi ha sigut la gran explosió de la música urbana, que no deixa de ser música negra barrejada amb totes les llaminadures d’ara. Tot i que a Lujo ibérico hi havia folklore andalús, costumisme, música llatina... Però érem molt poques: l’Andrea, d’Aterciopelados, jo flipava amb ella, tenia caràcter. Ara veig tantes raperes jovenetes, Faenna o Santa Salut, i em reconec en elles. Hem construït un camí, amb matxet, i després, d’altra banda, veig el tema del, entre cometes, empoderament, que és com...

¿S’ha desgastat la paraula?

Sempre m’ha fet riure. Perquè empoderada... Tu ja neixes amb poder, el que passa és que te’l treuen. Al final continuen sent com les vedets aquestes. Anar en pilotes no és empoderament. No ho és.

¿És crítica amb la manera en què es presenten moltes cantants joves?

A mi m’és igual, que vagin com els doni les gana, jo també he anat com m’ha donat la gana, però tinc tot el dret a dir que jo això no ho trobo empoderador. A la meva filla jo li dic que les reines no van així, en pilotes. Per a mi, empoderament és tenir 50 milions al banc. Això sí que ho és. Sortir en pilotes i fer crits, ¿això quin empoderament és? Això és de gilipolles, parlant clar. Sempre he dit que les dones amb més poder són les polítiques, i no porten minifaldilla.

Fa 15 anys que viu a la Floresta, i ara estrena aquest concert amb la Simfònica del Vallès. Ja va treballar fa temps amb una altra orquestra, també catalana, l’OJO del Taller de Músics, amb Raül Refree.

A Catalunya hi ha molts fills d’andalusos. És dur deixar la teva terra i crec que represento moltes persones que han viscut això. Sempre he sentit amor per Catalunya. I aquest concert és un regal que jo em volia donar. En el temps que fa que soc aquí encara no he pogut disfrutar del Palau, que és una obra d’art viva. L’aniversari del disc el volia celebrar aquí.

¿En quin sentit creu que els arranjaments orquestrals beneficien les cançons de Lujo ibérico?

No volia deixar que la melodia de la cançó original desaparegués, i hi ha acords i harmonies que entren molt bé, i que combinaré amb la guitarra espanyola. Serà una cosa molt bonica i única.

Amb convidats com Drexler.

Universal volia reeditar Lujo ibérico, simplement planxar-lo i vendre’l. Una merda. Jo no volia. I parlant-ho un dia amb el Jorge, ell em va dir: "Doncs no ho facis, has de fer una cosa nova». És una de les persones més màgiques que conec.

¿Llavors, no hi haurà més concerts orquestrals de Lujo Ibérico?

M’han arribat propostes per fer-ne a Colòmbia, Mèxic, Miami... Tot arribarà. Les partitures estan fetes. Però jo ara visc al dia. Faré aquest concert al Palau i serà un dia meravellós, un dimecres tonto, com vaig dir al president de la Generalitat.

Notícies relacionades

"Dissenyem fàrmacs per prevenir una nova pandèmia"

César Aira, Ferran Grau i Giulia Sagramola, premis Finestres

¿Va parlar amb Salvador Illa?

En el futbol, l’Atlètic contra el Barça. Li vaig dir: "Vine, que serà un dimecres tonto...». Em va respondre que faria tot el possible, però és un home ocupat.