Marina Garcés reflexiona sobre els misteris de l’amistat

Autora de títols com Nova il·lustració radical i Males companyies, considera Garcés que l’amistat s’ha convertit en una zona de seguretat "davant les inclemències externes". D’aquí, apunta, que una nova generació de narradors mil·lennistes estigui deixant d’explicar històries d’amor per centrar-se en un altre tipus de relacions. "Les històries d’amor i família s’han anat enfosquint i són històries de violència, abús, penediment i malestar. En aquest consum de l’amistat es busca un refugi de tots els àmbits, explica. I tot i així, afegeix, no és suficient. "A l’amistat hem de demanar-li més. És un lloc d’aventura, descobriment i compromís", assegura.

Vincles en pandèmia

Subtitulat Una filosofia de l’amistat, el nou assaig de Garcés s’endinsa en conceptes com sororitat, fraternitat, soledat i aïllament mentre intenta desxifrar uns vincles que, assegura, no tenen parangó. Va quedar clar, per exemple, durant la pandèmia, quan la vida va frenar en sec i molta gent es va quedar encallada, gairebé atrapada, amb persones que, en cas d’haver pogut, potser no ahurien escollit com a parella de ball confinada. "Es va decretar que l’espai de convivència era l’únic espai possible en el qual estar junts", apunta. En la majoria de casos, afegeix la filòsofa, van quedar fora els amics, "aquells amb qui ens expliquem la vida". I la cosa, com recordaran, va sortir regular. "La pandèmia va deixar en suspens tots els nostres vincles", insisteix.

D’allà, reconeix, part de l’interès per un tema que sempre ha irradiat el seu pensament però que floreix ara, quan l’amistat es presenta alhora com a salvavides emocional i bé de consum. "Precisament perquè no hi ha un cos institucional és molt fàcil deixar-se anar cap a una desregulació de les relacions tant socials com afectives de l’individu capitalista que gestiona les seves emocions i concep l’amistat com una cosa terapèutica", alerta Garcés, per a qui no és casualitat que el seu llibre aparegui just quan Acantilado acaba de publicar els llibres VIII i IX d’Ética a Nicómaco d’Aristòtil. "No deixa de ser un atzar significatiu", assegura.

Polaritat i ‘desamistat’

Notícies relacionades

"Dissenyem fàrmacs per prevenir una nova pandèmia"

César Aira, Ferran Grau i Giulia Sagramola, premis Finestres

La noció aristotèlica d’amistat és precisament un dels punts de partida d’un assaig que, de Gilgamesh a Thelma & Louise i d’E.T a Nietzsche, també alerta sobre les amistats a la contra, construïdes únicament partint d’una enemistat comuna. "És una de les grans polaritats sobre les quals s’ha construït la política moderna. I la societat d’enemics està guanyant avui dia, això és clar", assegura.

Un altre assumpte difícil, potser el gran tabú que envolta l’amistat, és el de les ruptures no precisament amistoses. "Tenim la paraula desamor, però no existeix la desamistat", il·lustra. El que sí que existeix, afegeix, és la certesa que un desacord entre amics, o simplement la vida passant, pot ser més dolorós que una ruptura amorosa. "L’amistat per si mateixa és poc èpica, però la seva ruptura és molt traumàtica: genera una nuesa bastant insuportable –assegura–. És tal el tabú que gairebé no hi ha històries sobre desfer-se de l’amistat de manera natural. Ens fa molta por. Al final, donem per fet que una ruptura amorosa pugui formar part de la mateixa història d’amor, però una amistat, en canvi, ¿per què s’ha d’acabar?".