Albert Serra: "Sense la mort, la violència i la sang, els toros serien com el Cirque du Soleil"

El títol el vam pensar al principi, perquè teníem aquesta idea. Després, en el muntatge, ens va semblar que no hi havia gaire soledat, i ens vam plantejar canviar el títol i posar-li La vida no vale nada o ¡Ese es el precio!, que són frases que surten en la pel·lícula. A poc a poc van anar apareixent imatges una mica melancòliques del torero aïllat, del toro mirant a la càmera d’una manera gairebé premonitòria, perquè és l’únic que no sap que morirà, de la quadrilla que està com en una bombolla, al marge de tot, i ens va semblar que el terme soledad podia valer i ja el vam deixar. Però no es tractava de definir res. No m’agrada definir res de cap manera.

Andrés Roca Rey parla gairebé més amb el toro que amb la gent que l’envolta. Fora de l’arena és com un esfinx.

Sí. Ens vam fixar també en algun altre torero i és bastant igual, però és veritat que Andrés té una espècie de misteri superior: per l’expressió de la seva cara, per la fotogènia que té, per la introspecció que reflecteix... De vegades sembla molt transparent i d’altres és completament opac. De vegades diries que hi ha una gran densitat al darrere, i d’altres, que no hi ha res. I quan acaba la pel·lícula estàs en el mateix punt que al principi i no saps gairebé res de la seva personalitat.

¿Quina relació tenia vostè amb els toros abans de començar aquest projecte?

Quan era petit hi havia anat algunes vegades amb el meu pare, que era una mica aficionat. Havíem anat a veure toros a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Lloret, crec que fins i tot a Olot. I alguna vegada també a Barcelona, perquè a ell li agradaven els rellonejadors, ja ho veus. Quan va sorgir la possibilitat de la pel·lícula, jo estava recuperant una mica l’interès, perquè havia estat 30 anys sense veure una corrida. Això sí, havia continuat llegint literatura taurina, sobretot les cròniques de Joaquín Vidal, o sigui que mai ho havia deixat del tot.

A l’hora de promocionar Tardes de soledad, ¿es troba sovint en la posició d’haver de defensar la tauromàquia més que la mateixa pel·lícula?

Tant la tauromàquia com la pel·lícula es defensen soles. En qualsevol cas, la pel·lícula és un document que toca el nus del que és la tauromàquia i n’ofereix una visió inèdita, un tipus de proximitat que no s’havia vist mai. Si tens interès a entendre el que és l’essència de la tauromàquia, crec que la pel·lícula t’ho dona, tot i que, per descomptat, la gent pot gaudir-la com una obra estètica autònoma, que això sempre és el primer. De fet, a l’estranger ningú sap el que és la tauromàquia ni els interessa especialment i veuran la pel·lícula perquè és meva. Aquí, evidentment, és un tema controvertit, que està embolicat en polèmiques, amb els partits polítics posicionant-se i tot això. Però, quan ets davant d’una pel·lícula com aquesta, pots tenir la curiositat de veure el que passa en la pantalla independentment de les opinions que tinguis. És més, oblida’t per un moment de les teves idees, que al final es tracta d’això, de fer un exercici d’experimentar, fins i tot físicament, el que veus en la pantalla. Ara bé, si ja tens tantes idees, millor no vinguis, jo què sé.

Ha fet una pel·lícula en la qual tant els taurins com els antitaurins creuen veure reafirmades les seves opinions sobre l’assumpte.

Podria ser, sí. Hauria de parlar més amb els antitaurins sobre això, que no hi he parlat gaire. Però és veritat que la pel·lícula ofereix informació nova, inèdita per a molta gent, perquè el que hem captat nosaltres d’imatge i de so no ho havia captat mai ningú abans. I, a partir d’aquí, qualsevol espectador en pot treure un profit, perquè aquest coneixement nou li servirà per reafirmar-se en el que pensava o per pensar una mica més.

La clau és mostrar l’experiència física del toreig desposseïda de qualsevol discurs pretesament intel·lectual, ¿no?

El discurs intel·lectual ha de ser dins de l’experiència física, no pot ser una cosa separada de la realitat. A veure, això és un ritual sacrificial, això és una cosa que està clara per a tothom. I això implica certes coses: la mort del toro, el risc de mort del torero i moments de violència i sang, i tot això és el que dona gravetat, sentit i transcendència al que passa, des del punt de vista de la tradició. Sense tot això, els toros serien com el Cirque du Soleil, que és una cosa que pot estar molt bé, no ho sé, però que no té res a veure.

Sempre ha defensat la importància d’introduir una mica de caos en els rodatges per reforçar l’element lúdic de les seves pel·lícules. ¿L’ha frustrat no tenir aquí marge per fer-ho?

Però és que el que passa ja és bastant caòtic i imprevisible, ¿eh? Era impossible preveure el que passaria, sobretot a les grans places, on hi havia molta pressió, els toros eren més perillosos, el torero s’enfrontava amb una part del públic que li tenia mania... No feia falta introduir-hi més caos perquè, en aquest sentit, allò s’assemblés bastant als rodatges de les pel·lícules anteriors.

¿Ha sigut molt diferent treballar amb Roca Rey que amb els actors, professionals o no, de les seves altres pel·lícules?

Bé, per començar a ell no li podia parlar. Al principi vaig tenir una trobada molt breu amb ell per convèncer-lo i, com que després en moltes corrides no es volia posar el micròfon sense fil, per superstició o pel que fos, vaig tenir una conversa enmig del rodatge per demanar-li sisplau que se’l posés més sovint. I aquí s’acaba tota la interacció. Nosaltres anàvem a la seva habitació, el mosso d’espases obria la porta, ens feia un senyal i ens ficàvem allí i rodàvem sense poder tocar la llum ni moure el mobiliari ni res. I quan l’assistent veia que el torero ja estava una mica així, ens deia "fora». I a la furgoneta el que hi havia era una càmera fixa, tot i que preparàvem la llum perquè quedés una mica més artificial, com una nau espacial [rialles].

¿Diria que els artistes, com el torero, necessiten estar envoltats de gent que els digui contínuament com són de bons? ¿S’identifica amb això?

És una idea interessant. El torero, com a artista que treballa en aquest art tan particular que té risc de mort, potser ho necessita una mica més que els altres. L’art no és una cosa científica i això genera inseguretats. Alguns grans artistes han mort ignorats o menyspreats i després la història els ha fet eterns. Però aquesta necessitat de veure’s ratificat d’una manera o d’una altra sempre hi és. L’artista dubta entre treballar per a una cosa potser més fàcil però que sap que funcionarà millor en aquell moment o treballar més per al futur en una cosa que en el seu temps no s’acabarà d’entendre. I a Roca Rey li passa una mica això, és el seu gran drama com a torero, perquè té molt èxit i no sap si fer coses que ja sap que funcionaran amb el públic o intentar anar més enllà i fer coses més... dubtoses. Aquesta pressió és difícil de suportar, i més quan et jugues la vida, és clar. A ell en la pel·lícula se li veuen més aquests dubtes que les flaqueses de valor.

El repertori d’elogis que manegen els banderillers és sensacional. "Cumbre, Andrés», "tapando bocas», "verdad plena»...

"¡Ole tus cojones!» [rialles]. Això dels collons es repeteix molt. Aquestes frases les vam sentir en el muntatge i van ser un descobriment fantàstic. Són com poesia popular i donen a la pel·lícula un punt d’humor que està molt bé.

¿Tardes de soledad és la seva pel·lícula més espanyola?

Home, el tema és una tradició espanyola molt profunda...

Per primera vegada en la seva carrera, es va presentar en un festival espanyol.

Però no perquè me la demanessin de fora, ¿eh? De fet vaig ser jo, que sempre vaig pensar, equivocadament, que la pel·lícula seria massa controvertida per al públic anglosaxó, qui vaig dir a Thierry Frémaux [director del festival de Canes] que la veia més per a Sant Sebastià. No ho sé, vaig pensar que allí estaria més acompanyada i que a Canes potser ressaltaria més l’element controvertit i s’entendria pitjor. Potser em vaig equivocar. Si fem una altra pel·lícula de ficció bona, ja intentarem oferir-la a Canes, aviam si els agrada.

Notícies relacionades

Èpica generacional amb aroma de culebró

Mala Rodríguez, una diva llenguallarga entre violins

¿Que vostè hagi rebut abans el Premio Nacional de Tauromaquia que el de Cinematografía ens diu alguna cosa sobre les institucions culturals d’aquest país?

[Riu] ¿Què vols que et digui? Sincerament, no dono importància als premis. Benvinguts siguin, vinguin d’on vinguin, perquè significa que hi ha gent a qui li fa il·lusió que jo tingui aquest premi. I si a d’altres no els fa il·lusió, jo no tinc cap il·lusió de tenir una cosa de gent a qui no li fa il·lusió que jo la tingui, no sé si m’explico. És com si vols imposar a algú que sigui la teva parella, això no pot ser. Tot i que la veritat és que em mereixo el premi de Cinematografía, que són molts anys ja.