En la intimitat del matador

Acceptem d’entrada que Tardes de soledad és un documental, o una no-ficció. La càmera d’Albert Serra i Artur Tort, el director de fotografia dels seus últims treballs, captura moments a l’arena taurina, als camerinos i habitacions, al cotxe quan el matador i la seva quadrilla es dirigeixen a la plaça o en tornen després de la feina. Però no hi ha documental que no tingui escenes estudiades, preparades, com no hi ha ficció que no tingui moments de realitat documental.

El cine del director de Pacifiction sempre s’ha mogut entre els dos extrems d’una manera més radicalitzada, alhora molt lliure, que la practicada per altres cineastes de la no-ficció contemporània. Serra, com Joaquim Jordà, José Luis Guerín i Isaki Lacuesta, i la Carla Simón d’Alcarràs, tots ells i elles catalans o que treballen o han treballat a Catalunya, han dinamitat les convencions amb un estil multiforme que, per raons diverses, només es practica en el cine català d’entre totes les cinematografies de l’Estat.

En aquest sentit, Tardes de soledad explora un nou camí, una nova identitat, en relació amb obres anteriors de Serra, com Honor de cavalleria, El cant dels ocells, El Senyor ha fet en mi meravelles i Història de la meva mort. Després d’un període de treball amb actors professionals –el Jean-Pierre Léaud de La mort de Louis XIV, el Helmut Berger de Liberté, el Benoît Magimel de Pacifiction–, Serra torna a l’arena, i mai millor dit, que suposa la captura del gest, el moviment i la paraula d’aquells que es posen per primera vegada davant una càmera i no haurien de tenir consciència del que suposa ser filmats. Que no estan contaminats per cap tic actoral.

Aquí és el torero Andrés Roca Rey el que es va prestar al joc proposat per Serra: jo et segueixo amb la càmeram tu et mostres com ets en la intimitat i a la plaça, davant el toro en aquest duel igual o desigual. La forma cinematogràfica és molt adequada per filmar aquesta lluita atàvica que inclou, alhora, tantes contradiccions. Però això –la repulsa, l’animalisme, la festa taurina cancel·lada– no li interessa al director. Prefereix el gest íntim, el detall que només transcendeix davant l’objectiu.

Tot i que hi ha plans en els quals més d’un espectador tancarà els ulls, Tardes de soledad defuig tota polèmica. Serra ho és, discutit, provocador, però no necessàriament ho són les seves pel·lícules, i aquesta menys. Del film es percep que li interessen o fascinen certs codis i ritus, però es limita a donar-los una estructura audiovisual concreta, amb un treball de so realment aclaparador i unes tècniques de filmació fins ara mai vistes en una plaça de toros. La dilatació del temps a l’arena és un altre dels al·licients d’un film que serà percebut per alguns com una exaltació de la festa taurina, i per d’altres, com una pel·lícula anticorrides de toros. Aquest punt mitjà està molt bé, aquesta gamma de grisos en la qual Serra es troba tan còmode i segur de si mateix.

Notícies relacionades

Èpica generacional amb aroma de culebró

Mala Rodríguez, una diva llenguallarga entre violins

‘Tardes de soledad’ 

Albert Serra (Estrena: 7/3/2025)