Mala Rodríguez, una diva llenguallarga entre violins

Si en el 20è aniversari de Lujo ibérico, Mala Rodríguez va voler desconstruir aquest disc en una sèrie de concerts de veu i guitarra (amb parada, el 2021, a la Barts, actual Paral·lel 62), per al 25è s’ha decidit per caminar en un sentit invers. Tota una Orquestra Simfònica del Vallès la va acompanyar ahir a la nit al Palau, entregada a aquesta obra que l’any 2000 va constituir tota una fita del hip-hop en castellà.

Obra que la Mala ha volgut portar a un altre lloc, donar-li una distinció orquestral molt distintiva. Podríem preguntar-nos si resulta just treure a Lujo ibérico el seu tacte electrònic urbà, el seu carrer, que tan bé casava amb aquells versos abruptes. Però, bé, la ira hi va ser al Palau, i el sentiment, mentre que l’avantguarda va ser reemplaçada per unes orquestracions esveltes i amb fantasia, realçant les melodies i els registres de la Mala cantant (i no només rapera). No es va tractar d’una fusió d’orquestra i grup pop, que no n’hi va haver, sinó d’una presència enterament simfònica (70 músics), dirigida per la veneçolana Mari Leona.

Dominant l’escena, María Rodríguez, amb un llarg i ajustat vestit de brillibrilli, més diva que mai, assaborint la seva nit, "un somni". Va recórrer 19 cançons, 11 de les quals van integrar l’esmentat Lujo ibérico. Una de moderna per començar, Peleadora, clamant per viure l’ara. D’aquí a la collita ibèrica, amb un No van envoltat en sanefes neoclàssiques i obert a la dansa tropical. I Especias y especies, en què la veu sentida i acusatòria ("solo hay cabrones y cobardes") va donar joc entre arranjaments de ressonàncies copleres.

Un veterà del hip-hop, Kultama, va brindar la seva veuassa a Con diez o con veinte, com en la gravació original, i Sara Socas va suplir Kase. O en un altre clàssic del disc, En mi ciudad hace caló, aquí sense l’orquestra i amb Mari Leona a la guitarra elèctrica. Aquesta Mala més pròxima es va lluir en el mà a mà amb la guitarra d’Ismael Heredia (La niña, amb la història de la menor convertida en camell sense saber com sortir-ne), tàndem a què es va afegir una imponent María Terremoto a La cocinera.

La rèplica de Drexler

De nou amb la Simfònica, la Mala es va posar unes ulleres negres perquè no poguéssim veure si plorava al cantar Mami. Va arribar Tengo un trato, conservant el seu punch, ara entre remolins orquestrals. I després de recollir del públic una bandera d’Andalusia, els últims duets van segellar aquest redoblat luxe ibèric, literal, amb una refinada Vivir Quintana (¿Quién manda?). I el rap refrescant de Diva Deva en un altre tòtem, Yo marco el minuto: "Échale huevos / He estado en el punto de mira / y sigo viva". I Jorge Drexler, donant la rèplica a El gallo amb dolçor i inventiva, improvisant estrofes i posant-se (com sempre) el Palau a la butxaca.

Va ser una Mala vestida de gala, però llenguallarga com correspon, si bé el tarannà perfumat de la nit va produir un efecte una mica anti Mala: la romàntica petició de mà d’un espontani a la seva estimada (que va assentir feliçment). Aquestes coses no passaven en els seus concerts de l’any 2000.

Notícies relacionades

Èpica generacional amb aroma de culebró

Vivint entre ‘pigmeus’

25è aniversari de ‘Lujo ibérico’

Palau de la Música. 5/3/2025