La por del fantasma

La nova pel·lícula de Steven Soderbergh és molt curiosa. En ella, una presència estranya assetja una família a casa seva. La seva premissa, el seu escenari, la seva atmosfera i el seu to són propis d’un film de terror. I ho és, però no va cap al lloc al qual apunta. No és una pel·lícula de terror joiosa en l’aspecte epidèrmic. No és entretinguda, ni misteriosa, ni tensa. No se sustenta en la sensació d’amenaça i no recorre al sobresalt. Podem fins i tot dir que no fa por. Però hi ha alguna cosa en ella molt incòmoda que té a veure amb el seu dispositiu. Soderbergh mostra els fets des del punt de vista d’aquesta estranya presència, que passa a ser el nostre.

No és Presence la primera pel·lícula que compta la història des de la perspectiva del fantasma. I am a ghost (2012), Soy la bonita criatura que vive esta casa (2016) i A ghost story (2017) serveixen d’exemple. Però hi ha aquí una cosa pertorbadora. Encadena vinyetes de la vida de la família, rodades en plans seqüència en gran angular i separades per uns segons en negre. La presència els observa en la seva intimitat, trencant tota distància. I amb aquest mecanisme l’amenaça funciona en sentit invers. És més inquietant assistir des del lloc del fantasma (només pot observar i espantar) a les sinistres dinàmiques familiars que l’amenaça d’aquest sobre ells.

Notícies relacionades

El renaixement cultural d’Irlanda

George Eliot, la grandesa del talent

‘Presence’

Steven Soderbergh (Estrena: 7/3/2025)