Vibrant i emotiu homenatge a la cançó italiana

La cançó italiana, com la francesa, va viure temps de projecció en aquesta riba del Mediterrani, abans que la piconadora anglo s’ho emportés tot, o gairebé, per davant. A aquesta era de tonades vibrants, sentimentals o costumistes, també polítiques, va rendir homenatge Barnasants en un concert col·lectiu, Viva l’Italia del Bella Ciao, ahir al Luz de Gas, fet amb cura i rigor, involucrant veus que els van donar nova vida amb el teló de fons del 80è aniversari de l’alliberament d’Itàlia quan es va acabar la Segona Guerra Mundial.

Calia posar-se en situació i per això hi va haver un muntatge audiovisual de benvinguda, amb escenes de films de Fellini (La strada, La dolce vita o Amarcord) i les seves memorables músiques de Nino Rota, seguit de les paraules de Pere Camps, ideòleg del concert (en un tàndem operatiu amb Sergio Secchi, responsable del club Tenco, de San Remo, i Joan Isaac), i de les notes evocadores d’Antoni-Olaf Sabater a cavall de Tu vuò fà l’americano, de Renato Carosone. D’allà a Sílvia Comes, posant sentiment a l’adaptació al català d’una peça tràgica, L’uomo in frack, de Domenico Modugno, el protagonista de la qual assisteix a una última festa abans de suïcidar-se.

Alternança de llengües

Joan Isaac és un dels primers italianòfils de la cançó i el seu rol va ser central, començant pel seu accent intens en el màgic bucle melòdic de Senza fine, de Gino Paoli (la tonada de ¿Què va passar entre el meu pare i la teva mare?, de Billy Wilder) i acostant-se al seu amic Roberto Vecchioni i al gran i plorat Luigi Tenco, alternant llengües. També va fer seu l’italià Roger Mas, de qui és coneguda la seva volença transalpina, a La canzone dell’amore perduto (Fabrizio De André), interpretada en el seu punt de dolçor i severitat. I, en català, formant parella amb Rusó Sala i extraient altres relleus a Prospettiva Nevski, de Franco Battiato.

Van ser 16 cançons les seleccionades, i nombroses les escenes substancioses. Olden, italià resident a Barcelona, es va lluir en Il mio canto libero (Lucio Battisti) i en el trio amb el seu compatriota Giancarlo Arena i Joan Isaac per a glòria de Canzone dell’estate, aquest gran tema de Francesco De Gregori i Fabrizio De André. Es va cantar en napolità: Arena a Napule è. La guitarra va ser l’aliment de Miquel Pujadó en la seva vivaç evocació de Francesco Guccini, i Joan Reig (el bateria d’Els Pets) va caminar amb solidesa sota la constel·lació dels "astres del jazz" (Paolo Conte) seguint la pista de Pi de la Serra.

Clímax col·lectiu

Viva l’Italia del Bella Ciao va tocar molts ports del gran mar de la cançó italiana, i es va decantar per Gènova en la cançó que va conduir al clímax col·lectiu, Creuza de mä (en una altra de les llengües del país, el genovès o lígur), pur Fabrizio De André, mediterrani i mestís. Tothom en escena, també en un Bella ciao d’estrofes galopants, en record dels partisans d’un altre temps, festiu i amb noves capes de significat ara que certs ecos inquietants semblen insinuar-se en la vella Europa.

Notícies relacionades

El renaixement cultural d’Irlanda

George Eliot, la grandesa del talent

Concert ‘Viva l’Italia de Bella Ciao’

Luz de Gas. Barnasants. 6/3/2025