El renaixement cultural d’Irlanda

Perquè, en efecte, deu anys després d’allò, Irlanda s’ha convertit en la nova terra promesa de la cultura popular. De Sally Rooney a Fontaines D.C, passant per Cillian Murphy, Paul Mescal, Sharon Horgan, Claire Keegan, Simone Rocha i Lankum, per citar uns quants dels artistes irlandesos que ara gaudeixen de projecció internacional, no hi ha camp ni disciplina es resisteixi al que ja s’ha batejat com l’onada verda. Res de leprechauns, trèvols i arpes celtes, sinó poder pop, reconeixement a escala global i (encara més) prestigi literari. També una insòlita quantitat d’històries i ficcions relacionades amb els anys de plom del conflicte nord-irlandès, tabú fins no fa gaire intocable que les noves generacions han començat a abordar des d’òptiques noves i desacomplexades.

Com a exemple, sense anar més lluny, la irreverent i llenguallarga pel·lícula Kneecap, història del trio del rap irlandès (i en irlandès) homònim (busquin-los en el pròxim Primavera Sound) que, entre humor desmarxat i reivindicació lingüística, explica el present del conflicte entre Irlanda i Anglaterra des d’una òptica inèdita. Good Vibrations, el film que explicava el naixement de bandes com The Undertones i Rude entre barricades, trets i cotxes bomba, no estava malament, però Kneecap ha aconseguit una cosa més difícil encara: coronar-se com a millor pel·lícula britànica en els British Independent Film Awards de 2024. Sí, britànica. "He de dir que resulta irònic que la millor pel·lícula britànica sigui irlandesa", va remarcar el director, Rich Peppiatt, al recollir el guardó. El nom del grup, per cert, fa referència al cruel càstig en forma de tret a la ròtula que l’IRA infligia als traficants de droga durant els Troubles.

Grup de l’any

Una mica més al sud, a l’altre costat del frontera, l’Ulisses continua ben amunt, convertit en inexpugnable vuitmil, i en els últims dos anys han caigut tòtems de pes com Shane MacGowan i Sinéad O’Connor, però la cultura irlandesa no ha fet més que rebre alegries majúscules en els últims anys: Paul Lynch va guanyar el premi Booker el 2023 amb El càntic del profeta; els dublinesos Fontaines D.C. acaben de rebre el seu segon Brit Award a millor grup internacional; Lankum van col·locar el folk apocalíptic de False Lankum en quasi tots els podis de fa un parell de temporades, i a finals de l’any passat era pràcticament impossible passejar per Londres sense trobar-se amb alguna lona publicitària de la mida d’un troleibús en què s’anuncia Intermezzo, l’últim llibre de Sally Rooney.

El mateix passa, o una cosa bastant semblant, amb les novel·les d’autores com Maggie O’Farrell (El retrat de matrimoni), Caroline O’Donoghue (El factor Rachel) i Claire Keegan, mestra de la subtilesa més pertorbadora i autora, entre d’altres, de Tres llums, també coneguda en la seva esplèndida adaptació cinematogràfica com The quiet girl i Coses petites com aquestes, de la qual el BCN Film Festival estrenarà a l’abril una pel·lícula protagonitzada per Cillian Murphy. ¿Més? Fa un parell de setmanes, la cantant i celebrity prescriptora Dua Lipa entrevistava al seu canal de YouTube l’escriptor Paul Murray, que acaba de publicar a Espanya La picadura de abeja, formidable retrat "d’una família irlandesa infeliç de quatre maneres diferents".

"Des de fa uns quants anys, la cultura popular irlandesa ha anat creixent fins arribar a la seva màxima esplendor. I no és que no ens ho haguessin advertit. Des del ressorgiment de la llengua irlandesa fins a la brillant música folklòrica i tradicional, passant pels notables avenços en el cine i, siguem sincers, el boom de la cervesa Guinness, Irlanda s’ha descarrilat i s’està precipitant cap a una mena d’esperit de l’època global i rellevància en la cultura pop que sembla, a parts iguals, correcta i sense precedents", escrivia per acomiadar l’any la columnista Una Mullally a les pàgines del diari The Irish Times.

‘Derry Girls’ i ‘Normal people’

Hi ha qui fins i tot s’atreveix a situar el moment exacte en què es va produir el sorpasso definitiu: pel periodista Nate Jones va ser el desembre del 2018, quan Derry Girls va arribar a Netflix i una audiència de milions d’espectadors va ser irradiada per "l’efímera cultura pop d’Irlanda del Nord dels 90". Per l’escriptora Roisin Lanigan, en canvi, tot va començar a canviar (per bé, s’entén) el 26 d’abril de 2020, quan, en ple confinament, Normal People va arribar a la tele i el culte a Sally Rooney es va convertir pràcticament en una religió.

En el terreny de les explicacions, són moltes les veus que afirmen que per entendre aquest fenomen cal al·ludir a una barreja gairebé perfecta de joventut, recessió i aperturisme liberal després de dècades d’influència implacable de l’Església catòlica en la societat irlandesa. "Tot el que va estar reprimit durant anys està sortint a la llum ara. Els irlandesos estan deixant enrere la vergonya i van sortint a la llum", explicava fa uns mesos a The Guardian la llibretera Yvette Harte, responsable de Books Upstairs, la llibreria independent més antiga de Dublín. "Hi ha d’haver alguna cosa en les condicions culturals generades per la crisi financera que estigui connectat amb la forma en què la gent escriu ara, o la forma en què es pensa sobre la ficció", diagnosticava després de revolucionar el mercat literari amb la seva primera novel·la, publicada un any abans que es legalitzés l’avortament al país, fita que no es va aconseguir fins a l’any 2018 amb la reforma d’una llei de salut que destacava com una de les més restrictives de tot Europa.

L’autora d’On ets, món bonic, es referia al gran cataclisme econòmic de 2008, tempesta perfecta de bombolla immobiliària, recessió i rescat, que va frenar en sec el creixement i la bonança del període conegut com a Tigre Celta. "Tot es va esfondrar; la gent intel·ligent sortia de la universitat però no hi havia feina. La teoria és que va ser llavors quan tots van començar a escriure", apuntava fa uns dies en una entrevista a aquest diari l’escriptor Colin Barrett, finalista de l’última edició del Booker amb la seva primera novel·la, Casas de locos. "És trist dir-ho, sí, però l’únic benefici és que els escriptors tenim alguna cosa sobre la qual escriure", consignava en una de les seves visites a Barcelona Donal Ryan, un altre dels autors del clan irlandès de l’editorial Sajalín.

Renda bàsica per a artistes

Anys després, l’economia va tornar a ser important, tot i que per altres raons. "Durant la dècada 2016-2025, pretenem que la centralitat de les arts en la vida irlandesa s’hagi enfortit per la nostra defensa, pel nostre suport als artistes en les seves carreres, per la participació de moltes agències en la provisió cultural, per l’impacte de les arts en l’economia creativa i per la profunditat i amplitud del compromís de les persones amb les arts com una característica valuosa de les seves vides", anunciava l’Arts Council. Dit i fet, Irlanda ha posat en marxa en els últims anys ambiciosos programes de beques, ajudes econòmiques, exempcions fiscals sobre els ingressos dels artistes de fins a 50.000 euros i un programa pilot de renda bàsica que ofereix a 2.000 artistes pagaments de 325 euros setmanals. Fins i tot existeix una associació d’artistes notables anomenada Aosdána que ofereix remuneracions perquè alguns creadors puguin dedicar-se al seu art a temps complet.

Notícies relacionades

George Eliot, la grandesa del talent

Millie Bobby Brown, actriu: "Estado eléctrico" alerta de la nostra relació amb la tecnologia"

Mentrestant, a Irlanda del Nord, l’infrafinançament públic de les arts contrasta amb la proliferació de ficcions i de productes culturals que s’han proposat explicar des del segle XXI l’impacte en l’actualitat dels Troubles, el conflicte que entre els anys 60 i 90 va enfrontar els unionistes protestants i els republicans catòlics. Una disputa enquistada que Patrick Radden Kaffe va acostar al gran públic amb No diguis res, la seva monumental investigació sobre el segrest i assassinat en mans de l’IRA de Jean McConville, i que en els últims mesos s’ha multiplicat en pantalles i plataformes amb Blues Lights, drama policial ambientat als barris més problemàtics de Belfast, i The Lovers, comèdia aparentment innocent que converteix el conflicte nord-irlandès en una àcida història d’amor.

L’escriptor i editor Toni Hill, que va passar part de l’estiu a Belfast escrivint la seva nova novel·la, atribueix aquest nou impuls narrador al relleu generacional i l’arribada a la primera línia de la creació de veus encoratjades durant els anys més durs dels Troubles. "Crec que aquest conflicte està ple de veritats molt enrevessades, i algunes persones, alguns dels molts llibres que s’han escrit al respecte, han pretès explicar-ho d’una manera molt simplista: o blanc o negre", resumia, per la seva part, Radden Kaffe durant la promoció d’un llibre que també va donar el salt a la televisió de la mà de Disney+.