Simon Rich i la realitat que es riu de nosaltres

Imagina’t que ets un àngel i treballes allà dalt, al cel, o el que sigui, i la teva feina és que s’obrin miracles en el pla terrenal, on vivim els mortals. ¿Quants devots poden reclamar un miracle per segon a tot el planeta? ¿Centenars de milers? Imagina’t durant un instant com se t’acumula la feina en un tres i no res. Perquè la teva feina és precària, i estàs sol, en una oficina que no sembla una oficina, i obrar miracles no sempre és fàcil. Pot ser que la gent no demani gran cosa, però fer que algú trobi les claus quan se les ha deixades a casa és una missió gairebé impossible que et pot durar hores. Unes hores en què els miracles es continuen acumulant sense remei, i tu t’estressaràs fins a nivells, literalment, del més-enllà. No sabem si està passant una cosa semblant allà dalt ara mateix, però sí que és una cosa que passa en la divertidíssima ficció de Simon Rich.

Simon Rich és un dels còmics del moment. Va néixer el 1984, a Nova York. Els seus pares són escriptors. El seu germà, Nathaniel, també. Simon va ser, en el seu moment, una de les persones més joves a unir-se a les files del Saturday night live, aquella talaia –o aquella font, ja que no hi ha un còmic bo en el panorama actual que no hi hagi despuntat en primer lloc– de la comèdia nord-americana. Simon també ha escrit, i publicat, dues novel·les i set col·leccions de relats. Una d’aquestes novel·les és Miracle workers. S’hi basa la sèrie –que ara mateix es pot veure a la plataforma Movistar+, i que els recomano encaridament– d’aquest treballador d’allà dalt fastiguejat per la precarietat mentre es dedica a fer miracles. Miracle workers, la novel·la, encara no està traduïda, però acaba d’arribar a llibreries una col·lecció de contes.

Es titula Ríndete (Libros Walden), i és una compilació, un best of –el millor del millor–, de les set que ha publicat als Estats Units, i part del món. Rich juga amb el món com un mirall que cal deformar sempre d’una manera d’allò més imprevista, com, per exemple, quan, l’imminent pare escriptor d’un nadó en gestació descobreix, en una ecografia corrent, que el seu fill també és escriptor, perquè al costat d’ell hi apareix una màquina d’escriure. I una vegada presentat l’impossible, Rich l’estira fins a convertir-lo en una crítica contra el narcisisme del present, perquè, per descomptat, la història desemboca en el fet que la novel·la del fill encara no nascut és més bona que no pas qualsevol de les que pugui arribar a escriure ell mateix. Fins i tot Wylie el vol al seu catàleg, i això que encara no existeix, oficialment.

En els relats de Rich hi ha sirenes –de veritat– que viuen en ciutats i que devoren homes estúpids –l’estupidesa masculina és una mica un dels temes de fons de tots els relats– que continuen caient sota el seu encanteri tot i que "a Tim se le comieron la cara" perquè a ells no els passarà; i avantpassats que s’han mantingut almenys un segle conservant-se en salmorra –per un accident a la fàbrica– i tornen per veure què ha fet amb el seu cognom –i els seus somnis– la seva descendència; també hi ha fantasmes que continuen vivint a les seves cases i llegint el diari dels seus llogaters i convidant a sopar altres fantasmes, com si fossin monjos que de sobte descobreixen que allò del martiri és una tècnica d’autobombo gens ni mica generosa.

Notícies relacionades

Un Jaroussky madur explora en el Romanticisme

Kate Hudson, heroïna a Netflix

Perquè la cosa va de trobar algun tresor –com el que troba a Manos, el relat del monjo esmentat, que pateix tant que és el que pateix més, i en presumeix; això és, de fet, pura vanitat, i un tipus de tòxica virilitat absurda– i esprémer-lo, portar-lo a l’extrem, riure’s del que sigui que ens passa avui i fer-ho a través de situacions, en algun sentit, fantàstiques, que, com que ho permeten tot, resulten més efectives (i divertides, delirants) en el que es proposen: radiografiar la societat contemporània i, sobretot, l’home, tan fal·lible, tan imperfecte, tan carregat d’elements per transformar a l’acte en comèdia. El fet que a l’autor d’aquesta obra se’l compari amb el també escriptor i humorista Douglas Adams, autor de La guía del autoestopista galáctico, és bastant lògic, en molts sentits.

Perquè, igual que Adams, Rich fa servir l’humor –sempre per escrit– per riure’s de tot allò en què estem ficats –el món– i que sempre es pot contemplar des d’un punt de vista completament catastròfic, però que igualment es podria veure com una perversa ridiculesa, una broma infinita, en la qual no està passant exactament allò que Rich explica, però sí, i tota l’estona, allò que els protagonistes de les seves històries senten, i allò que senten és el que genera la catàstrofe. ¿I no seria una manera fabulosa d’aturar-la poder observar de prop, i alhora de lluny, llegint un relat fabulosament ridícul, i poderós –la comèdia és poderosa, és una arma, és intel·ligència en acció–, d’un individu que va anar a la mateixa classe, i això és veritat, i paradoxal, amb Mark Zuckerberg? Ho seria.