Ulls humits amb Beethoven

Va tornar al Palau la Missa solemnis en Re major, Op. 123 de Beethoven, després de la interpretació que el 2022 va oferir en aquest escenari el Collegium Vocale Gent dirigit per Philippe Herreweghe. Llavors es commemorava el 25è aniversari de la declaració de l’auditori modernista com a patrimoni Mundial de la Unesco i es feia amb aquesta obra la primera gravació mundial de la qual es va fer precisament al Palau barceloní el 1927, comptant amb un Orfeó Català ampliat fins a les 300 veus. Per això la Missa del geni de Bonn està tan lligada a la institució, i torna aquesta vegada en una versió veritablement inoblidable del Balthasar Neumann Chor & Orchester dirigits pel seu titular, el mestre Thomas Hengelbrock.

Aquesta monumental obra mestra, composta quan Beethoven ja estava sumit en la sordesa més absoluta –contemporània de la popular Novena Simfonia– és una prova de foc per als seus intèrprets tant per les seves dimensions com per la complexitat de la seva arquitectura, i en aquesta ocasió va emocionar el públic de Palau 100 amb la rotunditat de l’execució. L’obra va arribar a Barcelona després d’haver-se ofert diumenge a l’Auditori Nacional de Madrid dins de l’Univers Barroc del CNDM, preludi a la solemne vetllada que s’anuncia aquest dimecres al monestir de Montserrat com a part dels actes del Mil·lenari de l’abadia, quan Xavier Puig dirigeixi el cor Balthasar Neumann i el Cor de Cambra del Palau, del qual és titular –junt amb el tenor Julian Prégardien– en un programa que inclou obres dels catalans Bernat Vivancos i Andreu Diport i que es repetirà dijous al Palau.

Tornant a la Missa solemnis, el sempre inquiet Thomas Hengelbrock –que indaga en repertoris tan allunyats com Gluck o Wagner– va aclaparar amb la seva lectura equilibrada però teatral, amb tempi ben plantejats, traient brillantor al seu espectacular cor en què les gairebé 60 veus van demostrar un empastament i una coordinació que el van portar a uns unísons impecables gràcies a un fraseig especialment contrastat. La seva visió historicista va carregar les tintes buscant efectes i emocions, va mostrar accents romàntics en uns pianissimos que gairebé porten a la llàgrima en l’Et incarnatus est, tot esquitxat amb adequats rampells classicistes però sempre donant absoluta llibertat al seu traç.

L’orquestra, amb instruments històrics ben temperats, va sonar de meravella, en el Sanctus va brillar el concertino, mentre que en l’impressionant Gloria, sobretot la massa coral. D’entre els joves i eficaços solistes es pot destacar la platejada veu de Regola Mühlemann, l’eficàcia d’Eva Zaïcik, així com l’atractiu color de Julian Prégardien, malgrat algun sobreagut una mica just.

Notícies relacionades

Clara de Nadal Trias: "No és el mateix tendència que moda"

El crepuscle francès d’un detectiu llegendari

Última parada

Tot va funcionar, potser també perquè Barcelona era l’última parada de la gira del conjunt després del seu pas per diverses ciutats europees, per la qual cosa l’acoblament de les parts i l’acció de conjunt estaven més que rodades, més enllà de la feliç sensació de final de festa dels intèrprets.