Manel Vidal Boix: «El preu moral que paguem per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible»

Manel Vidal Boix (Salt, 1989) és guionista, còmic d’‘stand up’, expromesa del futbol regional i membre fundador de ‘La Sotana’, el pòdcast independent més escoltat (i vist) a Catalunya. Ara pot afegir al seu llarg currículum (en el qual també s’inclouen altres llocs de treball amb menor cotització social, com socorrista de platja, venedor de fruita i verdura, repartidor, jardiner, paleta i oficinista industrial) la condició d’escriptor amb llibre publicat gràcies a ‘La passada a l’espai’ (Destino), una mena de relat autobiogràfic embastat amb el fil de la passió futbolera del seu autor.

El motor d’aquest llibre és el mateix que mou ‘La Sotana’: utilitzar el futbol per parlar d’altres coses. ¿Per què aquesta necessitat de fer servir pantalles i filtres per expressar emocions o per parlar d’un mateix?

Això és una cosa de la qual nosaltres mateixos parlem sovint. Potser si estiguéssim prou bé amb els nostres sentiments o les nostres emocions no necessitaríem una excusa per parlar-ne. Però, no ens enganyem, aquest és un recurs típic d’home hetero. Si li busquem la part positiva, podem dir que, almenys, tot i que sigui a través d’aquestes capes, acabem arribant a llocs als quals potser d’una altra manera no arribaríem. El sentit de l’humor és un altre filtre que també ens serveix per a això.

Aquí l’humor està bastant contingut. El llibre és més emocionant que còmic.

Quan jo escric pel meu compte i no per encàrrec, ho faig amb unes dosis regulades i no massa altes de sarcasme o ironia. És la meva manera d’expressar-me. Jo puc escriure acudits i em dedico a això, però, a diferència dels meus companys de ‘La Sotana’, a mi, si no em forço, l’humor em surt menys, i ja em sembla bé que sigui així. No tinc la necessitat, ni l’interès, que tot sigui hilarant tota l’estona.

El capítol en què parles de la difícil relació amb el teu pare, ¿és el que més et va costar escriure?

Sens dubte, sí.

¿Podria ser que, en certa manera, escriguessis el llibre per poder escriure aquest capítol?

No m’ho havia plantejat així, però té sentit. Quan em va arribar la proposta de l’editorial per escriure el llibre sí que vaig veure que encaixava amb unes ganes meves d’explicar una sèrie de coses. No en clau psicoanalítica, eh?, però sí per ordenar-me. Diguem que no és que sentís una necessitat imperiosa de buidar-me sobre aquest assumpte, però tampoc em desagrada que ara el titular de l’entrevista sigui «el llibre és una excusa per escriure sobre el meu pare».

¿Com va reaccionar ell?

Doncs he tingut la sort que li agradés i aquesta és una de les grans alegries que ja m’ha donat aquest llibre. I tenia molta por, no t’enganyaré. Jo tinc un conegut que és escriptor i sempre explica que va fer imprimir unes còpies del seu llibre sense la part en què parla del seu pare perquè aquests exemplars arribessin a la seva família i el seu pare no sabés que havia escrit sobre ell. Jo no era allà, però tampoc era lluny. Patia no només perquè el meu pare hagi sigut una figura autoritària, sinó també perquè tota persona té dret a la seva intimitat, i en certa manera jo havia utilitzat la intimitat del meu pare per escriure un llibre. Així que quan li deixo llegir el llibre, ho faig contenint la respiració. I quan em diu «m’ha agradat moltíssim, l’he llegit d’una tirada, he rigut i he plorat», sento un alliberament extraordinari.

El teu pare era militant del PSC i tu mateix vas treballar durant un any com a auxiliar administratiu per al PSC de Salt. No sé si això ajuda a explicar algun episodi posterior rellevant en la teva trajectòria [Vidal va ser acomiadat del programa ‘Zona Franca’ de TV-3 per fer un gag en què apareixien el PSC i una esvàstica].

No sé si ho explica, però d’alguna manera està lligat. El meu pare era militant i, si no m’equivoco, secretari d’Organització del PSC de Salt, i a més regidor de medi ambient durant una legislatura. I, sí, en un moment de buit existencial i laboral per la meva banda, jo vaig treballar en el PSC de Salt, tot i que feia malament la meva feina perquè en lloc de fer les tasques d’auxiliar administratiu que tenia encomanades muntava cinefòrums a la biblioteca. El PSC era el partit de casa. Nosaltres no érem pujolistes sinó maragallistes, per dir-ho de manera molt simple. Després, quan vaig tenir l’edat per votar, ja se m’havia passat. I quan bastants anys després vam tornar a coincidir, jo havia canviat bastant i el PSC, també.

Als 22 anys, davant la falta d’expectatives laborals i vitals, marxes a Lingen, una petita ciutat alemanya sense cap atractiu turístic, amb una potent indústria nuclear i un equip de futbol que juga en la sisena divisió. Sembla un moviment bastant desesperat. Si Catalunya tingués el seu propi Exèrcit, t’hauries plantejat apuntar-t’hi?

[Rialles] No ho crec, ¿eh? Jo pertanyo a una generació de catalans a qui ens han insuflat bastant pacifisme i això és una cosa que costa treure-s’ho de sobre. No em veig gaire en un exèrcit, crec que no seria massa útil.

A Lingen vas passar quatre anys. El fet que des d’aleshores no hagis tornat mai més a la ciutat ni al país, ¿explica el que va ser la teva experiència allà?

A veure, jo considero que va ser una experiència profitosa, de moment vital en què em trobava, i em va ajudar en molts sentits. Però mai em vaig veure quedant-me a viure a Alemanya ni arrelant allà. I, tot i que no estic especialment orgullós d’això, sí que hi ha un moment en què tallo vincles i ja no tinc ganes de tornar a pensar en el que va passar allà, que d’altra banda tampoc va ser gens traumàtic, ni de bon tros. De vegades tens més ganes de deixar enrere una experiència avorrida que una experiència traumàtica, perquè en aquest últim cas pots tenir necessitat d’ajustar comptes o de fer una catarsi. No és el meu cas.

Vas arribar a ingressar en els Kivelinge [una associació bastant hermètica d’origen medieval formada per homes solters de Lingen],que a estones sembla una secta protonazi i a estones, un club dels ‘losers’. ¿Tanta necessitat tenies de pertànyer a alguna cosa?

[Rialles] En aquest cas, com ho vaig viure des de dins, sé que és una cosa molt més innocent que el que pot semblar des de fora. És veritat que és una estructura molt tancada i poc permeable, però al final són una gent que es passa molt temps organitzant una festa i s’ho prenen molt seriosament. És una cosa sana i fins i tot bonica, molt semblant a qualsevol d’aquestes organitzacions juvenils que hi ha a Catalunya i de les quals, per descomptat, mai n’he format part.

En qualsevol cas, l’afany de pertinença de vegades ens fa passar per alt coses que en un altre context ens posarien en alerta, ¿no? Passa amb l’adhesió a un equip de futbol, que sovint és una experiència envoltada d’elements sòrdids.

Totalment. I ser del Barça n’és un exemple claríssim. Hi va haver un moment en què ens vam haver de dir a nosaltres mateixos que potser havíem de deixar de reivindicar les punyetes aquestes dels valors, perquè en realitat l’únic que volíem era que el Barça jugués bé i guanyés i que Messi marqués molts gols. El preu moral que vam pagar per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible, però ens vam oblidar el cap de setmana següent quan torna a haver-hi partit.

¿Per què en un llibre com aquest, de memòries personals travessades pel futbol, no apareix ‘La Sotana’?

No va ser una decisió premeditada, però em va sortir així. I crec que en part és perquè no tinc ganes de fer el llibre ‘La Sotana des de dins’. Això no m’interessa gens i no li interessa a ningú que a mi em caigui bé. Crec que ‘La Sotana’, com que està viva, ja s’explica ella sola cada setmana.

¿Hi ha una connexió entre l’èxit de ‘La Sotana’ i la frustració que el procés ha generat en un sector, especialment jove, de la societat catalana?

Existeix i és impossible no veure-la de manera física quan fem el programa en directe davant de públic. Quan algú fa un retrat robot de l’oient de ‘La Sotana’, i nosaltres mateixos l’hem fet, i ho pinta com un tio de 20 anys que no té res al cap en realitat és molt poc rigorós, perquè l’oient de ‘La Sotana’ ja és molt variat. Ara bé, el fan acèrrim, el que ve als directes, sí que s’assembla molt a la persona que era jo amb 22 anys. No hi ha cap menyspreu allà, perquè hi ha fotos de nosaltres quan començàvem amb ‘La Sotana’ en les quals semblem fans de ‘La Sotana’ [rialles]. En els primers directes que vam fer després de la pandèmia s’ajuntaven xavals amb ‘frustració postUrquinaona’, per dir-ho així, amb nanos amb frustració ‘no em deixen sortir de casa’, i això creava un ambient bastant semblant al d’un partit de futbol. Això s’ha anat temperant i en l’últim directe ja hi havia bastant més paritat de la que havíem tingut abans.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Madrid destrona Barcelona

¿Us preocupa aquesta identificació entre ‘La Sotana’ i la testosterona?

És important que quedi clara una cosa: aquesta gent que són molt testosterònics i que ocupen l’espai i criden i que són majoritàriament homes han generat un total de zero problemes en la història de ‘La Sotana’ i no els podem retreure res. Ara bé, com més divers el públic, millor. Nosaltres no fem això per acabar sent la veu dels nanos que odien les dones o que tenen por de no sé què. Crec que no hem fet cap pas en aquest sentit i, de fet, ens agradaria no només que ‘La Sotana’ l’escoltessin més dones sinó que també vinguessin més dones a veure’ns. I ho hem parlat i hem arribat a la conclusió que hi ha coses que sí que podem fer, com convidar més dones al programa, fer un contingut que tingui una mirada més àmplia... Hem d’anar cap allà.