Xoel López, músic: "No podem pensar que tothom sigui melòman"

En aquesta gira presenta a fons l’àlbum Caldo espírito, que va llançar l’octubre del 2023. ¿Un títol en italià i gallec?

Caldo és com la poció del druida, però jo vaig voler jugar amb la idea de calent en italià, i de l’esperit en gallec. És un títol que em defineix, i m’agrada barrejar idiomes. La calidesa per confrontar l’hostilitat social que sento, entenent les cançons com una cosa que et dona empara. I l’esperit, perquè la societat cada vegada és més materialista.

És el seu cinquè àlbum, tot i que abans n’hi ha cinc més com a Deluxe, quan va començar cantant en anglès.

En els 90 sentia que això era el que em corresponia, el que molava. Cras error.

I ha anat evolucionant des d’un pop molt anglosaxó a un imaginari més autòcton i amb vista a Llatinoamèrica.

Vaig tenir una època de fascinació per tot el que era anglo, perquè amb els meus pares vaig créixer escoltant música africana, balcànica, llatinoamericana, portuguesa, de cantautors catalans, francesos... Em vaig fer mod com una manera de reivindicar la meva personalitat. Però després vaig tornar a la música dels meus pares, la mal anomenada world music. Tot i que en realitat soc molt poper.

En la seva flota una mística relacionada amb la diàspora gallega a ultramar. ¿Una mica de pel·lícula?

Sí, això està idealitzat a Galícia, però és una cosa que em pertany. Els meus pares van viure entre la República Dominicana i la Corunya molts anys, i jo me’n vaig anar a Buenos Aires. Sentia aquestes històries dels indians que tornaven amb els seus vestits blancs i els seus barrets Panamà. Després t’adones que l’exili, tot i que sigui autoinduït, té la seva part dura. Vaig començar a escriure cançons en gallec a Buenos Aires. Em va entrar una enyorança.

Va passar pel Brasil.

L’idioma acosta molt. Ja de petit, els tropicalistes i el disc La fusa em van entrar bé. En la música llatinoamericana, vaig començar amb el Brasil i després em vaig obrir al merengue. Aquest últim disc el vam gravar un veneçolà, un brasiler, un corunyès i un barceloní, Campi (Carles Campón), amb un enginyer uruguaià. Una barreja bastant catxonda. Però m’agrada acostar-me als estils d’una manera matussera. No m’agrada quan sona a exercici d’estil. He vingut a jugar.

Torna a Barcelona en una gira de sales, vostè, que és un artista gairebé especialitzat en festivals.

Es podria dir, sí. No feia una gira purament de sales des de fa més d’una dècada. És una tornada a una cosa primigènia, i hi ha una cosa per reivindicar: la proximitat, fer un bolo de dues hores al teu gust, poder tocar aquestes cançons més rares... Toquem el nou disc sencer, 11 temes.

Els festivals, els macro, generen molt debat i se’n parla de vegades com una perversió del sistema.

No sé per què. No dic que no hi hagi perversions, com inflar els caixets, però generalitzar és injust. Hi ha festivals fets amb molt amor i d’altres fets pel broc gros, a vendre cerveses.

I s’insisteix en aquesta bombolla que mai explota.

No ho sé, potser no és tal bombolla. Tocar en sales i després, a l’estiu, en festivals és complementari. El que no podem fer és pensar que tothom sigui melòman, que sàpiga molt de música, perquè això sempre serà una cosa minoritària.

Avui es porta allò d’embolicar els discos amb un relat molt pensat. Aquesta collita d’àlbums que al·ludeixen a la salut mental, els trastorns alimentaris, l’ansietat...

Sí, quina casualitat que el teu disc vagi just del que està de moda parlar com una problemàtica social. Hi haurà gent en què sí que coincideixi, però de vegades fa olor de socarrim. Jo improviso molt. No diré que jo sigui un punky, però Atlántico era l’antítesi del que es podia esperar el 2012. Soc un artesà de la música. Espero viure’n, millor o pitjor segons l’època, però pensant a mitjà-llarg termini.

Notícies relacionades

Madrid destrona Barcelona

Crims (no tan) amables

Li ha anat bé, sense haver viscut cap boom.

He tingut algunes puntes de sort, però res és per casualitat. Quan vaig començar com a Xoel López, el que vaig fer no era el que s’esperava i em vaig acostumar a llaurar el meu propi camí. Un lloc intermedi, còmode, ni molt ni poc.