Sean Scully, mà a mà amb Gaudí

"Aquesta és, segons la meva opinió, una de les meves obres més importants", exclama Sean Scully (Dublín, 1945) al cap de poc temps de començar l’entrevista. "És molt poderosa", afegeix regirant-se sobre el banquet i assenyalant Spirit, un oli gegant sobre tela i metall del 1992 compost per franges horitzontals i verticals de color blanc i negre. Un tríptic com d’una bandera descolorida, ensenya d’un país sense nom, que oneja, imperial, a la sala d’exposicions de la Pedrera.

Al seu voltant, en un viatge d’anada i tornada entre la figuració i l’abstracció, entre la influència de Matisse i Mondrian i la barra lliure de qui prefereix revolts i cunetes a camins ben senyalitzats, 60 obres més que, entre pintures, fotografies, dibuixos i escultures, una dissenyada específicament per a l’edifici d’Antoni Gaudí, componen la retrospectiva més gran mai vista a Barcelona de la seva obra.

La pintura ha tornat

De moment, no obstant, continuem amb la mirada clavada en Spirit. "Fixa-t’hi, té una idea conceptual bastant forta: el material industrial contra la matèria del món de l’art. Cal tenir en compte que es va fer durant una època d’un atac sobre la pintura –prossegueix Scully–. ¿Recordes Michael Freid? Un idiota. O, pitjor encara, un covard. I la història és brutal amb els covards", explica mentre evoca aquells temps en què se suposava que la pintura acabaria enterrada per la fotografia. "Però la pintura ha tornat", celebra. I somriu.

Sean Scully, en el cartell fins al 6 de juliol, és l’evidència que en realitat tampoc se n’havia arribat a anar. "El que jo vull és humanitzar la pintura abstracta perquè es pugui comunicar amb la gent", remarca el mateix Scully hores abans que, avui, obri portes una mostra que repassa cronològicament més de sis dècades de producció. "La meva evolució va de l’art lineal a l’art del cos, a la brutalitat i el pes de la vida", explica.

A la Pedrera, les seves obres figuratives dels anys 60 comparteixen protagonisme amb el rigor minimalista dels 70, i l’explosió pictòrica, tot finestres, franges i requadres de colors, dels 80. "El viatge al Marroc va ser essencial", assenyala Scully. Impressionat pels tèxtils marroquins i les línies verticals i horitzontals, va trobar el seu segell.

Connexió Barcelona

Així continua, ideant acolorides combinacions gairebé geomètriques de vores i capes, però de tant en tant encara es permet canviar de registre per dibuixar la seva dona i el seu fill a partir de fotografies. "Per a mi és important ser constant, com Cézanne, però evitar acabar en un atzucac. Als EUA no està permès evolucionar i créixer, perquè importa massa el mercat, però jo tinc una connexió amb Europa, on puc mantenir la meva ànima i la meva llibertat", explica Scully.

Notícies relacionades

Grans artistes en ‘petit comitè’: El festival més íntim de Barcelona arrenca el 22 de març

Els Pets i "l’espectacle de la gent" arrasen a La Paloma

Es refereix l’artista al seu pas per Mooseurach, a Alemanya, o Barcelona, on durant gairebé 15 anys va tenir estudi i casa on passava part de l’any. En l’exposició, de fet, un racó reuneix peces com Barcelona band Of light, Barcelona dark wall i Barcelona 10.3.98, utilitzada en el cartell de la Mercè del 2015, per fixar l’empremta de la ciutat en la seva obra. "Quan treballava a [el carrer de] Joaquín Costa, al costat de les putes, gairebé tot era vermell, groc i negre, perquè hi havia moltes ombres i molts passejos foscos i interessants", recorda.

Scully, que complirà 80 anys al juny, celebra la connexió amb Gaudí ("va ser un modernista inclinat, i en la meva obra també hi ha una mica d’això") i treu importància a la polèmica que va saltar fa uns anys als titulars, quan es va publicar que havia deixat Barcelona fart del català i del nacionalisme. "Només vaig dir que era important per a la salut de Barcelona i Catalunya mantenir els dos idiomes, un per a fora i un per a dins, com a Irlanda. No va estar connectat amb la nostra sortida, això va ser un altre assumpte. Per al meu fill volíem l’escola en anglès. Però crec que no tinc el dret de tenir una opinió, perquè no tinc informació de la història", relata.