BCN viu un idil·li amb la clàssica

Barcelona està avançant com a capital de la clàssica. Més enllà d’atraure primeres figures i orquestres del panorama internacional, la capital catalana es projecta cada vegada més a l’exterior gràcies als seus músics i artistes. Al seu dia, Pau Casals va obrir camí i avui el veterà gambista Jordi Savall i les seves aclamades formacions destaquen internacionalment, sense oblidar-ne altres que venen trepitjant fort, com Dani Espasa amb l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí i el mestre Josep Caballé Domènech. Per no parlar del Quartet Casals i altres formacions de cambra més joves que triomfen a Europa. També ho fan compositors com Héctor Parra, resident a París, i Raquel García-Tomás, i un nou planter de cantants lírics com Serena Sáenz, Sara Blanch, Carles Pachon i Jan Antem, que desperten elogis allà on van.

Barcelona no té la solera de Viena. Però en l’últim quart de segle, la seva extraordinària activitat musical, amb estrenes internacionals i grans coproduccions a l’Auditori, el Liceu i el Palau de la Música Catalana, no ha passat desapercebuda. La bona sintonia entre els responsables i el compromís de les administracions ha contribuït a projectar Barcelona com a capital clàssica. Els directors generals dels tres centres, Robert Brufau, Valentí Oviedo i Joan Oller, respectivament, comenten amb EL PERIÓDICO el que han aconseguit fins al moment i els seus plans de futur.

Per a Joan Oller, del Palau, "la clàssica creix, acompanyada d’un reconeixement internacional". Valentí Oviedo també està satisfet amb el Liceu perquè "hi ha una recuperació quant al públic local, però també quant al públic internacional". Ser fidel a la tradició de portar les millors veus i apostar per noves produccions són les bases del seu èxit. Robert Brufau valora l’ecosistema musical de la ciutat on l’Auditori, amb 25 anys d’existència, s’ha convertit en un important pilar: "Barcelona, per la mida i la tradició que té, realment ha fet una aposta rellevant i es veu clarament el creixement de la clàssica. Tenim un centre de primer ordre com és l’Auditori al costat de dues institucions històriques, el Liceu i el Palau". I afegeix: "No hi ha tantes ciutats a Europa on hi hagi dues grans institucions musicals a part de l’òpera. I menys que es complementin com ho fem aquí. Això només passa a les grans capitals com Amsterdam, Viena, París i Londres".

"Sentiment de pertinença"

Oviedo creu que el gran treball de Josep Pons per fer pujar el llistó de qualitat de la Simfònica del Gran Teatre del Liceu és clau. "La gent em diu: ‘Que bé que està sonant l’orquestra’. I això provoca el sentiment de pertinença i fa que el públic que va al Liceu vulgui repetir". Els avenços de l’OBC, actualment dirigida per Ludovic Morlot, s’han deixat sentir tant a casa com a les gires i sortides internacionals de les dues formacions. L’Orfeó Català del Palau de la Música Catalana també va deixar bona impressió en la seva gira amb la prestigiosa Filharmònica de Berlín i la temporada vinent l’espera un altre repte: la Missa Solemnis de Beethoven amb la LA Phil dirigida per Dudamel a Los Angeles, on l’any passat ja va actuar el Cor de Cambra. "Els músics surten molt ben preparats dels centres d’ensenyament superior que tenim a Barcelona i això també va a favor i repercuteix en la qualitat de les nostres formacions estables", assenyala Oviedo. L’Auditori està molt vinculat a l’Esmuc, que té les seves aules al mateix edifici. El Palau, seu de l’Orfeó Català, té la música coral en el seu ADN.

Joan Oller destaca els avenços que s’han aconseguit en el terreny de la música de cambra a la ciutat, "una gran assignatura pendent en la nostra programació 20 anys enrere", admet. "Hem vist aparèixer moltes formacions, no només quartets". Tot i que abunden. Rere l’estela del Casals han vingut altres com el Cosmos, el Gerhard, el Vivancos i l’Atenea. Però també hi ha el Trio Fortuny o el conjunt de metalls Kebyart Ensemble. "Són conjunts joves que connecten molt fortament amb el públic".

Oller observa que el públic està canviant. "Està apareixent molt públic que no és l’aficionat de tota la vida. És gent que en ocasions especials vol anar un dia al Liceu, un dia a l’Auditori o al Palau, perquè és Nadal o perquè hi ha algun element que no sempre és la gran figura, de vegades és un programa determinat el que li interessa. És un element positiu que ens fa ser optimistes", explica.

Sobre la situació de la clàssica, Oviedo diu: "No sé si de manera planificada, no sé si ha sigut que els astres s’han alineat, però hi ha un fort ecosistema de la clàssica, que neix des del treball que es fa als conservatoris municipals passant per les grans escoles. Les tres institucions que representem donem oportunitats perquè el talent arribi, sense descuidar que necessitem l’aire fresc de figures internacionals. Hi ha un munt d’auditoris a tot Catalunya que també generen públic i comptem amb els cicles de promotores privades, extraordinaris", recorda.

Notícies relacionades

El còctel secret de la resistència francesa

Contra els elements

"Les accions populars com el concert a la platja recusen aquest ecososistema. En aquests moments si la clàssica té una afecció especial a la ciutat de Barcelona és perquè hi ha molts petits, mitjans i grans agents que formem part d’aquest ecosistema que ha permès que Barcelona sigui una força important en el camp de la clàssica. I desacomplexada, una cosa molt important perquè potser no tenim aquesta tradició de Viena. Ser mediterranis ens permet mirar la clàssica amb una mirada àmplia".

¿Quin és el pròxim pas per pujar el llistó de Barcelona com a capital clàssica? Oviedo recorda el que sempre diu el mestre Pons, director musical del Liceu. "Ser el millor un dia no és difícil, però mantenir aquest nivell sí. L’important és la constància i la regularitat. És una cosa que estem construint. El que avui és excepcional ha de ser el normal. No ens hem de desviar d’aquest propòsit que requereix esforç i constància. No genera titulars però és l’important". Oller afegeix: "L’altre objectiu és poder ser capaços de generar més curiositat en el públic, que et respongui també quan proposes coses més atrevides. El nostre repte com a programadors és que, més enllà del plaer de retrobar-se amb el que ja coneix, la gent també senti el plaer de descobrir altres coses".