Javier Ruiz Caldera, director cine: "La paternitat és una vacuna increïble contra l’ego"

Després de guanyar l’Oscar, Sean Baker va animar els pares a anar al cine amb els seus fills. ¿És Wolfgang una oportunitat per fer-ho?

Aquesta és la nostra intenció, perquè hem concebut una pel·lícula per a tots els públics. Pots anar-hi sol, amb la parella, amb amics, amb el teu pare o amb el teu fill. Està basada en una novel·la que és lectura obligatòria a molts centres escolars per a nens de 10 o 12 anys. A mi m’agrada anar al cine amb les meves filles, ho faig sovint. Sempre trobo l’oferta una mica limitada, ja que hi ha molta comèdia eixelebrada i hilarant, que està bé, però trobo a faltar històries per parlar amb elles d’emocions i tema profunds.

Va afirmar durant el rodatge de la pel·lícula que és la seva cinta més personal.

Totes ho són perquè els dediques molt temps. Des de fa anys, he buscat una història explicada a través dels ulls d’un nen. L’únic que he escrit en la meva vida i que ha arribat a la pantalla, el meu únic guió, és el curt que parla d’un nen, Treitum (2000), que em va obrir les portes al cine. Al llarg de la meva carrera he tocat molts temes, però Wolfgang és el meu treball més emotiu.

El pare del noi protagonista (Miki Esparbé) exerceix una paternitat sobrevinguda i intenta fer les coses el millor que pot. Parla amb el nen, no li oculta res i posa paraules a les emocions i sentiments, res a veure amb la generació EGB.

Els que som pares ara estem intentant corregir els errors que, amb la seva millor intenció, van cometre els nostres pares. En aquella època regnava la sensació que si no es parlava d’alguna cosa, no passava. Ens volien evitar patiment i obviaven coses. Però és millor enfrontar-s’hi, gestionar-ho i acompanyar. El personatge de l’àvia (Àngels Gonyalons) representa la vella escola de l’educació, els temes tabús, la protecció dels nens i les bombolles. El pare, en canvi, entén que hi ha eines més adequades per gestionar una situació complicada i s’adona que el camí encertat és explicar la veritat amb el cor i des de l’amor. Això desbloqueja el nen, que té TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) però, en realitat, és un nen.

Wolfgang té TEA i altes capacitats per a la música.

Ens hem assessorat amb l’Associació d’Asperger de Barcelona i de Madrid. El protagonista té el que es diu doble excepcionalitat. L’autisme i les altes capacitats no sempre van de la mà, però hi ha un percentatge elevat de casos en què sí. Wolfgang té un nivell de TEA a determinar i no sabem quant d’excepcional és per a la música. Ell, que té els seus motius, s’obsessiona amb el piano i vol ser el millor pianista del món.

En un món infantil en què el futbol ho envaeix tot, també és excepcional aconseguir trobar un nen apassionat de la música i no de la pilota.

Sempre ha sigut igual: el futbol té un atractiu especial per als nens, i ja no parlem dels adults. Els pares tenim molta feina per davant: hem d’oferir als nostres fills i filles la possibilitat de llegir, escoltar música o anar al cine. Una altra cosa és que ho triïn o no. Influït per la seva mare, Wolfgang gaudeix d’una grandíssima habilitat per a la música, que també utilitza com a refugi. Aspira a ser un pianista consagrat no per motius propis, sinó com una fugida cap endavant, una manera de bloquejar emocions que té atrapades.

Últimament, la cartellera s’ha inundat de bones pel·lícules sobre la maternitat. Que bé que ara n’hi hagi una altra que explori la paternitat. Esparbé dona vida a un home que es converteix en pare d’un dia per l’altre. ¿Creu vostè que es pot aprendre a ser pare?

Crec que tots continuem aprenent a ser pares, estem en això. Normalment tens nou mesos d’embaràs per preparar-t’hi, un petit marge per documentar-te. En el cas de Miki no hi ha aquest termini: és pare de sobte i ho fa el millor que pot. Al llarg del metratge, veiem el seu procés d’aprenentatge gràcies a l’ajuda de l’àvia, que sembla una mica dura però que vol el millor per al seu net, i de la psicòloga. Ell canvia i aprèn molt. Ell interpreta un actor, per això és més egòlatra i transita per la vanitat. El que passa és que, quan tens un fill, tot això s’enfonsa i la teva prioritat se’n va cap a una altra banda. Això et fa bé, és una vacuna increïble contra l’ego. És la tercera pel·lícula que faig amb Miki, un actor d’estil clàssic al qual et pots creure sempre, interpreti un heroi o bé el teu veí de davant. En aquesta pel·lícula els personatges no són ni bons ni dolents. S’equivoquen, cometen errors i fan coses que no haurien de fer, però tots tenen les seves motivacions.

Jordi Catalán transmet moltes coses amb la seva mirada. El va trobar després d’un càsting de 700 nens.

Va ser una selecció espectacular que vam portar a terme amb l’ajuda de la directora de càsting Mireia Juárez, que va seleccionar l’elenc infantil d’Alcarràs. Jo vaig veure els 50 finalistes, i amb Miki, els tres o quatre últims. El Jordi té un físic increïble, la càmera l’estima, té àngel. Els ulls, la mirada, el silenci, la tendresa, el sentit de l’humor... N’estem enamorats, domina la pel·lícula.

Notícies relacionades

El còctel secret de la resistència francesa

Contra els elements

Laia Aguilar, l’autora de la novel·la en la qual està basada, assegura que es tracta d’un cant a allò diferent i al fet de trencar estereotips.

Cada nen és diferent. I cada nen amb TEA és diferent. Aquí no mostrem com és l’autisme, sinó que mostrem un nen amb la síndrome d’Asperger. No n’hi ha dos d’iguals. Les meves dues filles tenen la mateixa genètica, han rebut la mateixa educació i tot i així semblen de planetes diferents. És meravellós. Si no, seria molt avorrit.