Quimi Portet: «El català és una llengua maltractada que jo veig profundament sexi»

És clar, hi ha una part impostada, sí, però també una altra de no prendre’t massa seriosament, i més quan tens 67 anys. Soc prudent. Aquí hi ha una part humorística que va bé. La gent que es pren massa seriosament a si mateixa és un perill. Cal tenir un punt de prevenció, un marge de seguretat. Sempre insisteixo, i no amb intenció despectiva, que la música popular és un gènere menor i m’hi sento confortable.

Subscriu la tesi postmoderna que no hi ha barreres entre alta i baixa cultura, Stravinsky i una rumba o un rock and roll?

Al final, tot és distracció. Soc postmodern al revés. Penso que és igual de patxanguero Stravinsky que, no ho sé, Boney M. Tota la cultura, en el fons, és entreteniment, també la més elevada, que no apareix fins que la gent té menjar i viu calenteta. És una cosa que no necessitem, supèrflua. 

Confessa que vostè es va ficar en això com a guitarrista i que les lletres sempre li han costat una mica, i cada vegada més perquè ja ho ha explicat tot.

Però fer lletres és una de les coses més divertides de ser músic. Qualsevol d’aquestes cançons, sense lletra, no valdria de res. La cançó no existeix fins que està cantada. Les instrumentals les oblides. Les que queden són ‘Eleanor Rigby’, ‘Imagine’, ‘Rivers of Babylon’... Les que tenen lletra. 

Fa uns dies, el seu amic Manolo García ens parlava en aquest diari del seu gust per rescatar paraules en desús i alguna cosa d’això hi ha també en el que fa vostè, en aquestes 'Cançons en bell llemosí'.

El títol del llibre remet a la Renaixença, sublimant la llengua d’una manera poètica. Si li hagués posat ‘Cançons en català’ hauria semblat un llibre de text. Però, títol a part, jo no rescato paraules en desús perquè utilitzo paraules que a casa he sentit sempre. Vinc d’una família de Vic i hi ha paraules que els barcelonins potser veuen estrambòtiques i que a casa es deien.

Hi ha aquesta cançó anomenada ‘Ets de por’, per exemple. Una expressió genuïna que potser alguns catalanoparlants del 2025 no sabrien dir què significa. 

¡La meva mare m’ho deia cada dia, «ets de por»! El que intento és no ser frívol amb l’idioma. No soc un intel·lectual ni un lingüista, però el català és una llengua maltractada, que ha patit molts problemes i que veig profundament sexi. Per a mi, Pitarra era sexi, feia molt riure, i Rusiñol. No hi ha un gust meu per l’arcaic, sinó per l’idioma genuí, sense bestieses, sense mirar de fer-te el modern ni el ciutadà del món.

¿Li sap greu que els cantants jovenets barregin en una mateixa cançó catalana, castellà, anglès...?

Estic a favor que cadascú faci el que vulgui. No passa res, tot anirà bé. I tenir 67 anys té els seus avantatges: jo ja estic amortitzat, i això em dona un relax en moltes coses que sempre m’havien preocupat molt. Jo vaig tenir un grup anomenat Kul de Mandril, i fèiem estrofes en català i tornades en castellà, així que no soc ningú per donar lliçons. 

Tenim per primera vegada una Conselleria de Política Lingüística. ¿Com veu l’estat del català?

No en tinc ni idea, no hi participo. Ni tan sols sabia això de la Conselleria. Jo visc una mica en una torre d’ivori, amb tota la humilitat, no tinc una dimensió especialment social. Vaig passar uns anys molt divertits amb el procés, fins al 2017. Hi havia unes emocions que no coneixia i vaig disfrutar-ne, però després ja no m’ha interessat gaire. 

Va publicar el seu primer àlbum en solitari, ‘Persones estranyes’, el 1987, en paral·lel a la seva etapa amb El Último de la Fila. Un disc que va sortir gairebé com un accident. 

Es va fer molt de pressa i va ser com trencar el gel, perquè el 1987 no es feien discos de pop o rock en català. Hi havia Duble Buble, N’Gai N’Gai..., i era tot molt ‘underground’. Els meus tres primers discos són una mica seriosos. Després, amb ‘La terra és plana’ (2004) elimino els filtres i descobreixo la conya total, l’anada d’olla sense fre. I amb ‘Oh my love’ (2012) comença la tercera etapa, quan em faig vell, o madur, en el millor sentit d’aquestes paraules. 

¿Va pensar que s’havia passat d’humorístic?

No, em sentia obligat a explorar aquesta part de mi. Era una època en què van començar a participar en els meus discos Albert Pla i Joan Miquel Oliver, i es creava una energia humorística que no es podia quedar al tinter. També llavors vaig produir els tres primers discos d’Adrià Puntí, amb qui tinc una simbiosi només comparable a la que he tingut amb Manolo (García). Una relació fraternal, de família. 

Notícies relacionades

El còctel secret de la resistència francesa

Contra els elements

Vostè parla de riure com «una forma sorollosa de tristesa».

A l’Europa meridional, entres en un bar a la una de la matinada i està tothom molt content, i els veus el llautó. Hi ha una reacció histèrica a la tragèdia de la vida. Ho fem amb tota la bona fe i tenim una tendència al drama, per la part trista i per l’alegre. En els països del sud, on tothom és tan alegre, si calles una mica sembles intel·ligent. He conegut persones que no diuen res i que tothom pensa que ho són.