"Havíem de coreografiar"

Després de treballar junts a Hierve, drama de restaurant filmat en pla seqüència, i la seva posterior adaptació a sèrie, el director Philip Barantini i l’actor Stephen Graham han tornat a unir forces en Adolescencia (Netflix), minisèrie cocreada pel segon amb el guionista Jack Thorne. Són quatre capítols i altres tants únics plans, un prodigi tecnicoartístic desdoblat en reflexió profunda sobre qüestions de misogínia, algoritmes deshumanitzadors o paternitat.

"El pla seqüència no és apropiat per a qualsevol història, o qualsevol gènere, però sí per a alguna cosa com Adolescencia, així de visceral", explica el cineasta en entrevista amb EL PERIÓDICO. "A més, ens semblava interessant col·locar l’espectador en quatre punts aïllats d’una història més gran. Sense explicar-ho tot, sense donar-ho tot menjat, sense donar moltes respostes. Que l’espectador estigués posat allà una hora i després el traguéssim, i que ell mateix omplís buits".

Adolescencia convida a fer-se preguntes de moltes classes, algunes d’elles purament tècniques. Aquestes últimes podrien resumir-se en una: ¿com han pogut fer-ho? Barantini ens ho explica de forma condensada però precisa. "Una vegada escrits els dos primers episodis, comencem ja amb la preproducció, que va durar uns sis mesos en total. El que havíem de fer, bàsicament, era coreografiar cada episodi. Abans que arribessin els actors, havíem de saber on seria la càmera en cada moment i com els seguiria".

Un procés complicat

Produir cada episodi va portar tres setmanes; les dues primeres dedicades només a l’assaig amb els actors. "Durant la primera setmana, ells i jo i el meu equip essencial desgranem el guió en seccions. N’assajàvem una fins que estava perfectament après. Després passàvem a l’altra. I després, a l’altra. Al final d’aquella setmana assajàvem l’episodi complet un parell de vegades. En la tercera, el que fèiem era assajar ja amb tot l’equip, incloent-hi els extres i tots els tècnics, perquè tothom sabés on havia de ser en cada moment. La mecànica era igual: miràvem de dominar una secció del guió i, una vegada aconseguit, passàvem al següent", conta Barantini. L’última setmana es reservava al rodatge, cinc dies de treball en què cada episodi es filmava dues vegades.

No sembla una manera senzilla de debutar com a actor, però és la que ha elegit Owen Cooper, sorprenent en el paper de Jamie Miller, un xaval de 13 anys acusat d’assassinar una companya d’escola. "Owen no s’adona d’una cosa: hi ha molts actors per allà que s’han format tota la vida per fer el que ell fa sense esforç, de la forma més instintiva i natural. Simplement escolta i respon".

El tercer episodi va suposar tot un tour de force per al jove actor, cara a cara durant una hora amb la molt més experimentada Erin Doherty (The Crown), però també per al nostre entrevistat, que havia de trobar maneres interessants, però no intrusives, de filmar un diàleg d’una hora. "Va ser complicat de planificar. Però em semblava interessant que, de vegades, en lloc de veure a Jamie parlar, poguessis fixar-te en les reaccions de Briony [Doherty]".

Innocència perduda

Notícies relacionades

Grans artistes en ‘petit comitè’: El festival més íntim de Barcelona arrenca el 22 de març

"En la mirada dels taurons hi veig innocència"

Tot va començar amb una proposta de Plan B Entertainment, la productora de Brad Pitt, a l’ascendent Barantini: fer una sèrie rodada en plans seqüència. "Era cosa meva buscar la història. Li vaig proposar a Stephen Graham que féssim de nou alguna cosa junts. I en aquell moment s’havien produït una sèrie d’agressions amb arma blanca al Regne Unit. Aquestes coses aquí són el pa de cada dia, tristament, però en aquests casos particulars, parlàvem de nois adolescents que apunyalaven i mataven noies de la seva edat. Els dos tenim fills i ens preguntàvem: "¿Com pot arribar a fer això un xaval?".

Ni Barantini ni el seu col·lega Graham pretenen tenir respostes definitives. Però creuen que pares, professors i adults s’haurien d’acostar més als seus fills o alumnes. "Preguntar-los si estan bé. Pots creure que el teu fill està ben sol a la seva habitació, però en realitat és allà on es produeixen els danys". A la sèrie s’assenyalen els efectes perniciosos de les xarxes socials i l’anomenada masclosfera, aquest laberint d’espais virtuals on es difon l’odi al feminisme. "Jack Thorne, que va escriure el guió amb Stephen, es va ficar per llocs molt foscos per a aquest projecte. I es va adonar ràpidament que això és enorme, i que és fàcil que un noi de 13 anys trobi lògic el què aquestes persones estan dient. Els donen explicacions fàcils per a tots els seus dubtes, com per exemple, que al 80% de les dones només els interessa el 20% dels homes i que l’única manera de poder aconseguir aquestes dones serà enganyant-les d’alguna manera o el que sigui. Tinc molta por per la meva filla. Té 8 anys i té un iPad. Tinc controlat tot el que fa, però igualment tinc por".