Les infinites possibilitats del pla seqüència

Fa ara quatre anys, el director Philip Barantini va cridar l’atenció amb la pel·lícula Hierve, rodada en una sola presa de 90 minuts entre els fogons i taules del restaurant Jones & Sons del londinenc barri de Dalton. Aquell tens servei de nit va ser devorat amb gust pel públic, la crítica i altres cineastes, com l’especialista en plans seqüència Miguel Ángel Vivas (Secuestrados, La casa de papel): "Em va encantar aquesta pel·lícula –recorda–. Crec que Barantini entén aquest recurs com una manera de crear experiències emocionals que et treuen la respiració. És un gran".

Després de convertir aquell film en una sèrie, Boiling point, de planificació més estàndard, Barantini ha tornat a explorar les possibilitats infinites de les preses llargues a Adolescencia, sorprenent minisèrie de quatre capítols i altres tants plans, exercici de raonat virtuosisme.

En el primer episodi se segueix l’arrest i interrogatori d’un xaval de 13 anys per la seva possible implicació en la mort d’una companya de classe. Al seu costat, un pare desesperat que no vol creure el que escolta ni el que veuen els seus ulls. Aquest interrogatori dura 20 minuts que semblen 200. Com recorda el crític de sèries Enric Albero (El Español, Serielizados), una de les funcions del pla seqüencia és incidir en la durada o en la dificultat d’un determinat procés: "Perquè l’espectador visqui el mateix que els personatges i pateixi un col·lapse, com passa a Week-end de Godard o comparteixi el dolor de les víctimes de El caso del Sambre en aquests llargs interrogatoris".

Si en el primer episodi de Adolescencia se’ns fa partícips del dolor i la confusió d’un fill i del seu pare, a posteriors capítols es dona la veu a altres perspectives; acaba cobrant forma un tapís dramàtic ric i ressonant, senzillament impossible d’ignorar o d’oblidar. Arribat el moment de fer llistes del millor de l’any, és una sèrie que convindrà recordar.

Sensació d’immersió

La sèrie de Barantini es mostra brillant d’una solució narrativa que, en realitat, és gairebé tan antiga com el mateix cine. Un dels seus primers i encara millors exemples el trobem a Amanecer, el clàssic expressionista del 1927, quan l’home s’avança a la trobada amb la seva dona en la nit. F. W. Murnau va ser pioner en moltes coses, entre aquestes en la bonica manera de potenciar la impressió de realitat. "Al respectar la unitat de temps i espai, l’espectador pot ser el muntador de l’escena si és un pla fix, i gaudir d’un paper més immersiu si és en moviment", explica Sergi Sánchez, professor a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra. "El pla seqüència deixa més espai als actors perquè treballin el seu personatge en continuïtat, és més semblant al teatre en aquest sentit".

El cineasta David Victori l’ha utilitzat brillantment en dues ocasions: a la pel·lícula No matarás, quan ens submergia en la percepció i la fuga del personatge de Mario Casas, i encara més virtuosament, a la sèrie Tu también lo harías, quan finalment s’oferia a l’espectador la imatge completa del que abans havia sigut un misteri vist per parts. "El més desafiador va ser que, dins del mateix pla, integrem salts temporals", explica sobre aquest desafiament. "Viatgem constantment del present al passat sense talls. Cada vegada que saltàvem de temps, hi havia canvis de llums i ajustos d’art que havien de coordinar-se amb precisió quirúrgica entre els tècnics, la càmera i els actors. Va ser una experiència bonica perquè, quan fas alguna cosa així, el rodatge s’assembla més a un espectacle en directe que a una filmació".

"Has de crear una espècie de ball –de coreografia– entre la càmera i els personatges", apunta Miguel Ángel Vivas, que va rodar íntegrament Secuestrados en plans seqüència i va tornar a jugar amb això en una complicada operació de desnonament a Asedio. "Aquest ball ha de tenir un ritme, no pots utilitzar després el muntatge per donar-li més ritme si et fes falta; el que rodis és tal com el que l’espectador veurà a la pantalla. En aquesta coreografia, a més, no pots perdre el fil narratiu. La complexitat és altíssima".

Molts exemples cinematogràfics han sigut de sobres celebrats: de la mítica obertura de Sed de mal, d’Orson Welles, a l’entrada al Copacabana de Uno de los nuestros, de Martin Scorsese, passant per pel·lícules completes (sense acoblaments digitals) com El arca rusa, Victoria o la mateixa Hierve. Però el pla seqüència o pren llarga també ha sigut explorat de forma fascinant en l’àmbit televisiu. Enric Albero recorda el cas de la mítica Berlin Alexanderplatz de Fassbinder, "sèrie les seqüències de la qual estan rodades gairebé sempre a una presa i en la qual el pla seqüencia serveix per mostrar el frenesí d’una ciutat en descomposició".

Notícies relacionades

Grans artistes en ‘petit comitè’: El festival més íntim de Barcelona arrenca el 22 de març

"En la mirada dels taurons hi veig innocència"

També cal recordar l’episodi Triángulo de Expediente X, rodat en preses llargues per crear sensació de temps real. O els sis minuts d’assalt i tiroteig de la primera temporada de True detective. O les escenes de la fi del temps de El calapso. O aquells cinc anys resumits màgicament en dos minuts a Kidding. O aquell episodi complet de The Bear en què s’utilitzava aquesta tècnica perquè l’espectador respirés tota l’angoixa de la possible mort per èxit de l’Original Beef. Sense oblidar-nos de la set piece del menjador de Estamos muertos, els possibles trucatges digitals que amb prou feines s’adverteixen, ni de l’anguniosa arrencada de The staircase. Recentment, s’ha parlat bastant sobre el (fals, però igualment impactant) pla seqüència que pràcticament obre Daredevil: Born again.

El pla seqüència pot servir, a més, per capturar una altra classe de baralles. Rodrigo Sorogoyen el va utilitzar per capturar en tota la seva veritat una hora significativa, determinant, en les vides dels amants incerts de Los años nuevos: un episodi final que, en certa manera, portava a l’extrem d’intensitat la discussió d’hotel entre Jesse (Ethan Hawke) i Céline (Julie Delpy) en Antes del anochecer. Abans, el mateix Sorogoyen havia enlluernat en Antidisturbios amb un sopar final de 20 minuts que va trigar més de mitja dotzena de vegades a aconseguir. Sense dolor no hi ha glòria.