"En la mirada dels taurons hi veig innocència"

Sentint-la, correries a abraçar un tauró. Gádor Muntaner (Barcelona, 1991), una de les primeres oceanògrafes del país que es va centrar en l’estudi dels esquàlids, s’ha submergit més de 3.000 vegades en les profunditats, des de la Baixa Califòrnia fins a les Filipines –acaba de tornar d’una expedició finançada per Tropicfeel–. Com que, a més, comunica amb fervor, s’ha convertit en una influencer mimada per National Geographic i aplaudida per Forbes.

Si tingués Spielberg al davant, ¿què li diria?

"Vas fer una gran pel·lícula, però no saps quant de mal ha causat Tauró, així que ara arregla-ho». No és conscient que mostrar-lo com un monstre pot comportar la ruptura de l’equilibri de l’oceà sencer. Només es protegeix el que s’estima, deia Jacques Cousteau.

A veure, dilluns passat va morir un surfista australià per un atac.

Els taurons maten una mitjana de 10 persones a l’any i els gossos, més de 30.000. ¿Un gos és perillós? El tauró és un depredador que té potencial per fer mal, però no formem part del seu menú. Les poques vegades que passen accidents són perquè freqüentem zones on viuen les seves preses principals i, quan hi ha onatge, tenen mala visibilitat i són més fàcils de capturar.

Si en veiem un a l’horitzó, ¿què hem de fer?

Just el contrari del que diu l’instint. No fugir, no xipollejar. Cal establir-hi contacte visual directe. Si és conscient que hem notat la seva presència, s’acostarà de manera supercautelosa, perquè ell també té por del desconegut. I ens hem de fer més grans, presentant-nos en vertical i anteposant les aletes o la càmera.

Ara dirà que llancen mirades d’amor...

En la mirada dels taurons noto innocència. Hi ha espècies, com la guilla i la tintorera, que són una monada i fins i tot fan peneta. Els veig incompresos, prejutjats, demonitzats. És important desmitificar la seva imatge de monstre, tant com frenar el nostre impacte a través de la sobrepesca, la contaminació i la degradació costanera.

¿Hi ha molta brutícia humana allà baix?

Des d’electrodomèstics fins a masses indescriptibles formades per compreses i tampons. Quan vaig fer l’estudi sobre el tauró blanc a la remota illa Guadalupe, pertanyent a Mèxic, probablement amb les aigües més pristines del món, vam trobar en els seus teixits DDT, un pesticida prohibit fa més de 60 anys. Els corrents marins regulen el clima i fan habitable el planeta, però també són una cinta transportadora que té un recorregut impertorbable i ho arrossega tot per tot arreu.

¿No hi ha cap zona fora de perill?

Ni tan sols l’Antàrtida. I cada vegada que modifiquem la costa a favor nostre, dragant, afegint-hi sorra artificial o construint un dic perquè hi càpiguen més vaixells, impactem en llocs molt llunyans. El mar té una delicada química en equilibri constant amb l’atmosfera. S’empassa l’excés de CO2 i allibera el 50% d’oxigen. De cada dues respiracions, una ens la regala el mar.

Com a curiositat, ¿vostè menja peix?

Mai en compro, però si m’ofereixen un peix capturat amb un art artesanal, selectiu i sostenible, me’l menjo. Em treu una mica la preocupació haver vist com una orca assassinava brutalment un dofí i la seva família ens ensenyava els trossos com per compartir-los. El depredador menja la presa. Però l’home mata 11.000 taurons cada hora –100 milions a l’any– per al consum de sopa d’aleta.

Espanya és un dels cinc països que més en captura, i és líder en arrossegament.

L’arrossegament es carrega animals, prats marins, coralls i el substrat en general, i crea autèntics deserts submarins. Però estic tan enamorada del mar que fins i tot en una zona desèrtica veig la simbiosi d’un únic peixet amb una gamba cega –ella cava un foradet a la sorra perquè s’hi amagui el peix i ell la guia en la recerca d’aliment– i mantinc l’esperança. El mar és bellesa.

"Una obra d’art», hi insisteix.

Li seré sincera: entro en un museu i moltes vegades no soc capaç d’entendre segons què. A les Filipines, vam estar a Apo Reef, l’escull més sa que he vist mai, amb una diversitat de coralls i espècies espectacular, i el funcionament d’aquell engranatge és art pur. El mar recorda constantment com som d’innecessaris. En algun moment vam ser un animal molt intel·ligent, però ens hem tancat tant en les nostres bombolles que se’ns oblida que compartim casa.

Triï un moment sublim.

A l’arxipèlag de Revillagigedo em vaig creuar amb una femella embarassada de tauró balena mentre la perseguien dofins i passava una manta gegant, i vaig pensar: "¡Que se m’empassi aquesta bellesa, no em pot passar res dolent!».

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

Si em digués que té escames, m’ho creuria.

No, però m’encantaria que em sortissin brànquies. M’evitaria el mal d’esquena per carregar l’ampolla.