El Jaime Rosales més "personal i lliure"

És una coproducció francesa, parlada en francès i localitzada en una ciutat de la Bretanya, Morlaix, un lloc on viure, però també protagonista d’excepció com a geografia anímica, d’allà el títol del film en els seus dos vessants: el que veiem nosaltres i el que veuen els personatges. La primera pregunta és obligatòria. ¿Sempre va voler rodar-la a França i en francès? "Sens dubte. Des de l’origen del projecte tenia clara la ciutat, un film dins d’un altre film, el suïcidi en l’aqüeducte de Morlaix i un amor adolescent. La matriu fílmica va sortir després", comenta Rosales.

El punt de partida va sorgir quan va presentar Petra a Morlaix: "El poble i l’aqüeducte em van agradar. La sala de cine on vaig presentar la meva pel·lícula era curiosa i el posterior debat va ser molt interessant". Aquesta sala ha sigut remodelada, però és la que apareix al film. La pel·lícula té tres guionistes-realitzadors francesos, Delphine Gleize, Fanny Burdino i Samuel Doux. El director explica que va "conèixer-los a través del productor francès de la pel·lícula. El punt de partida és meu, com la història i els temes principals, però m’agrada aprofitar les idees, l’ofici i la construcció de personatges dels guionistes amb els quals treballo. Van ser col·laboracions en diverses etapes de l’escriptura. L’estructura dramàtica necessita una cadència i ells van contribuir molt en els matisos dels personatges".

Referències a Hitchcock i Chaplin

A Morlaix es poden veure accents, volences, d’un determinat cine francès, de Robert Bresson o Philippe Garrel. ¿Podria tractar-se de l’homenatge de Rosales al cine francès? "El film m’ha sortit molt personal i lliure i, immediatament, al tenir la sensació de llibertat, em vaig desacomplexar de totes les referències", confirma. "Hi ha petites picades d’ullet a Hitchcock, a Chaplin i a Ford. Estava tan convençut de la meva pròpia veu que em sentia lliure per referir-me a Godard, Rohmer, Bresson, l’escena del ball de Banda a part. A un director francès potser li costaria fer això, com a un cineasta espanyol li costaria gravar una escena semblant a la de Buñuel, amb la navalla perforant l’ull".

La pel·lícula està realitzada en diversos formats, i en color i en blanc i negre. "Consolidar la matriu múltiple va aparèixer sobre la marxa –comenta–. Hi ha un bloc en blanc i negre, Cinemascope i pla fix. Un altre en color, blanc i negre, format quatre terços i amb fotos. I un tercer en blanc i negre i steadicam. Al principi la idea era fer tota la pel·lícula amb un o altre format. Però em vaig preguntar: ¿per què n’he de triar només un?".

Notícies relacionades

Lluís Llach: "El primer racisme de l'ésser humà és envers la seva mateixa raça, que és la dona"

El restaurant preferit de Lamine Yamal

Morlaix és una ficció que conté moments d’autèntica veritat, com per exemple el cas de la seqüència en la qual els joves disserten sobre la pel·lícula que han vist: Rosales els va donar la pauta i els va deixar que parlessin com volguessin. "És un moment totalment documental en el qual no parlen els personatges, sinó els actors que els interpreten, però identificant-se amb la ficció que protagonitzen".

Samuel Kircher, fill de l’actriu Irène Jacob, i Aminthe Audiard, neboda del director Jacques Audiard, encarnen els personatges principals del film. En l’edat adulta, Audiard es converteix en Mélanie Thierry. La semblança entre totes dues és sorprenent.