Nazario: "La soledat em va acostar a uns indigents que sempre havia evitat"

Una mica, solidaritat. Jo havia sigut alcohòlic durant bastants anys. Els coneixia d’haver seguit les seves vides i d’haver-los fotografiat des d’aquesta finestra durant temps. S’emborratxaven ja, però no anaven en cadira de rodes ni estaven tan degradats com quan vaig establir contacte amb ells. Em movia ajudar-los, no només donant-los menjar sinó parlant amb ells. Per a ells era important que una persona se’ls acostés. Em comentaven: ‘La gent ensopega amb nosaltres i ni tan sols ens veu’. Potser algun dia se t’acut llançar una moneda a un captaire, però no li dius ni hola. Jo vaig intentar respectar-los, entaular una conversa amb ells i que sentissin que a algú li preocupaven.

¿Què va fer que vostè s’acostés a aquestes persones?

D’una manera inconscient, això ho veuria ja escrivint el llibre, possiblement la soledat em va empènyer a acostar-me a unes persones que fins aleshores havia evitat. Vaig trobar vida. Quan va morir l’Alejandro [amb qui va formar parella oberta durant 36 anys] em vaig quedar totalment penjat, com un gos en una cuneta. No estava acostumat a viure sol, mai m’ha agradat la soledat. Els vaig ajudar amb el que més fàcil em resultava, que era donant-los menjar.

Els tàpers que els porta fan salivar: sardines fregides, seitons en vinagre, ossobuco...

Home, l’Alejandro tenia els seus plats i a jo els meus. Però fer menjar per a tu sol... Normalment en fas per a dos o tres dies i el congeles. A cuinar per a més no hi havia problema. I després menjar sol... Però amb aquesta gent també menjava sol, no menjava amb ells. La dificultat que tenia és que visc en un quart, llavors sense ascensor. Baixar per comprar el menjar, pujar per fer el menjar, baixar una altra vegada per donar-los el menjar... Això no podia ser. El que feia era menjar jo, dormir la migdiada i baixar-los el menjar a les cinc o les sis de la tarda.

Fuig com de la pesta de judicis.

¡Res més lluny de mi! Ells no em feien preguntes, m’hauria fet vergonya que m’haguessin preguntat ‘¿on vius?’ i haver de mentir-los o dir-los ‘visc en aquella finestra des de la qual fa temps que us miro’. Al principi el llibre era una obra de teatre. Però quedava massa dur. Després vaig començar a reescriure’l en tercera persona. Al final vaig decidir que fos autobiogràfic en primera persona i el més breu i cenyit possible als fets.

Enveges i mentides marquen les relacions del grup.

Són persones que viuen juntes gairebé com si es trobessin en un lloc tancat, estan condemnades a estar juntes, i tot està exacerbat per l’alcohol. Quan veia que la situació estava massa calenta m’apartava del mig. Jo no podia anar com els d’Arrels dient-los: ‘Escolta, no beguis tant’ o ‘No beguis’. A mi, com a alcohòlic, ningú va aconseguir influir-me perquè deixés de beure. Abans del meu alcoholisme d’una ampolla de whisky diària em va preguntar el metge: ‘¿Què beus?’. Uns litres de cervesa al matí i uns cinc o sis gintònics a la tarda. El normal. ‘Llavors, ¿què no és normal?’. Cervesa i gintònics em sentaven fatal, i em vaig canviar al whisky. Un problema d’aquests pobres és que prenien una droga que era dolenta. ‘¡És que no es moren, els Rollings!’, deia la gent. Perquè utilitzaven heroïna de la millor. Quan utilitzes una droga de la millor qualitat, tens la vida assegurada molt més que una persona que utilitza la droga que li donin i la més barata possible. I els brics de vi són el pitjor. Sempre vaig marcar una diferència amb els voluntaris d’Arrels que intentaven que es desintoxiquessin. Vaig intentar mantenir-hi una relació d’amistat, entre cometes, perquè no hi havia gaires punts en comú.

No hi ha crítica a Arrels, però tampoc sembla sentir simpatia.

No puc parlar amb simpatia d’Arrels, ni de Càritas, ni de cap d’aquestes associacions. Deixen bastant a desitjar. Tot i que reconec la seva tasca. Cal tenir uns collons ben grossos per portar-los al metge, a l’hospital o a l’alberg, i per aguantar-los. Perquè aguantar persones com el Mich és droga dura. L’altre dia vaig veure La carreta fantasma [Victor Sjöström, 1921]. Una dona de l’Exèrcit de Salvació està més o menys enamorada del protagonista, que té la jaqueta feta un parrac. Mentre està dormint la borratxera, ella l’hi arregla i li cus els botons. Quan l’home es desperta, mira la jaqueta, deixa anar una rialla, destrossa la jaqueta i li diu a la dona: ‘¿Et creus que em reformaràs perquè m’hagis cosit la jaqueta? M’agradava com estava’. Aquesta era l’actitud del Mich davant l’ajuda de les associacions.

¿Tenia referents literaris i cinematogràfics quan va començar a escriure?

No em va servir de referent res per tal com és una part de la meva vida. Tot i que, una vegada escrivint sobre ells, em van passar pel cap històries que comento al llibre com Els baixos fons de Gorki o Diari del lladre de Genet. En un moment em vaig sentir una mica Viridiana, en el sentit pejoratiu de voler ajudar-los, però d’una manera falsa de què es burlen tots els pobres i els alcohòlics de la pel·lícula de Buñuel. El paper de Viridiana per a mi és fatal, pensa que redimirà tota aquesta gent ficant-la a casa seva. És una mica caritat de l’estil ‘posi un pobre a la seva taula per Nadal’, com a la pel·lícula Plácido de Berlanga. Només quan estava acabant d’escriure em vaig adonar que jo els havia fet un favor a ells, però que realment ells m’havien fet un favor més gran a mi.

¿Com ha evolucionat la plaça Reial al llarg de les dècades que fa que l’observa?

Era una plaça d’un barri i ara és una plaça com qualsevol plaça de qualsevol ciutat gran. Quan van fer la reforma i hi van venir a viure Oriol Bohigas i tota aquesta gent volien eliminar la sordidesa que es colava dins de la plaça des dels voltants. Aquesta sordidesa venia i s’instal·lava als grups de quatre bancs; llavors van treure dos bancs, i com que encara hi havia massa comunicació i gent que dormia als bancs, van deixar només un banc. Al final van treure tots els bancs i van posar unes quantes cadires.

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida se supera en la segona edició

‘Sorda’ fa bons els pronòstics i triomfa a Màlaga

¿Ha augmentat la pressió policial contra la "sordidesa»?

Cap al final, un dels pobres em va comentar que li havien dit que com el veiessin una altra vegada per la plaça el detindrien. Ni tan sols la gent que actua ve amb prou feines. Abans era una passada. Hi havia els del hula hoop amb foc, un noi que posava una corda entre dues palmeres i feia de funambulista, uns capoeires amb uns cossos fantàstics... Hi havia munts d’espectacles. Van anar desapareixent, perquè si ve la policia i et diu que et multarà o et multa, doncs te’n vas.