¿Per a què serveix el periodisme musical?

Una iniciativa simpàtica i reconfortant, el I Congrés de la Premsa Musical, que l’associació PAM (Periodistes Associats Musicals) va organitzar dilluns passat a Madrid, a la seu de l’AIE (Artistes, Intèrprets i Executants). No ens havíem pogut veure mai les cares tants periodistes del gremi (un centenar), encara que la reunió acabés tenint, tal com es veia venir, un cert caire d’aquelarre catàrtic, alliberador de tensions acumulades.

És tot el periodisme el que viu un sotrac des de fa ja uns quants anys, i la parcel·la musical encaixa variables específiques. Un col·lega m’explicava quina va ser l’entranyable resposta d’un portaveu de C. Tangana quan li va demanar una entrevista: "Tu el necessites a ell, però ell no et necessita a tu". Bé, avui els artistes es poden comunicar a través de les seves xarxes, tot i que el nostre correu i el nostre WhatsApp bullen cada dia amb propostes d’entrevistes de tota mena. L’article escrit en una capçalera de prestigi continua sent important com a mitjà de validació d’un treball artístic, com va fer notar Diego A. Manrique, que, segons ens va dir, titularà el seu pròxim llibre ni més ni menys que El mejor oficio del mundo. Em semblava a mi que podia ser-ho quan, en una classe de COU, quan una mestra feia la ronda de preguntes sobre què volíem ser a la vida, li vaig respondre que periodista musical. El 1983. "¿I això què és?", em va respondre molt estranyada.

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

I sí, és un ofici emocionant, i encara més si no ens limitem a expedir actes notarials de l’agenda industrial i elaborem el nostre propi ordre de prioritats. En aquest sentit vaig enforcar el meu missatge en el congrés, perquè el moment ho demana a crits. Vivim, en el camp musical, una època sorprenent, amb llenguatges renovats i noves maneres de relacionar-nos amb la música. Algunes ens indignen: és un impuls automàtic rebutjar el que no entens o que sents que t’agafa lluny.

Concerts sense instrumentistes, llatinitats imperials, hits comprimits amb tornades exprés, gèneres musicals més líquids, productors que són estrelles, artistes underground que també són mainstream (i viceversa), concerts amb el mòbil enlaire, ansietat a l’hora de comprar entrades, plataformes d’interiors opacs, les incògnites de la IA. Moltes claus per desxifrar, moltíssims prejudicis (tots en tenim) que algú ha d’intentar posar davant del mirall, perquè no acabem tots empipats per cada petita cosa que passa i que ens contraria; per no morir en el soroll, pensant que després de nosaltres només hi ha el caos.