Isabel Vidal: "Amb tant públic, falten més teatres a Barcelona"

Les gires a Catalunya que abans eren molt més potents i intenses. La situació ha canviat. Les condicions laborals s’han modificat a millor i els costos, a pitjor perquè ara són més alts. Ara es gira d’una manera més professional però menys que abans. I això hauria de canviar perquè de públic n’hi ha. A Barcelona, ho demostren les xifres: rècord absolut amb tres milions d’espectadors en el que ha sigut el millor any de la història. Amb millors pressupostos molts ajuntaments de Catalunya programarien més. Una altra cosa que ha empitjorat és la burocràcia: les empreses, no només en l’àmbit cultural, destinem massa hores a gestionar papers. Transparència i legalitat, sí, però amb més senzillesa i informatització.

Les companyies es queixen perquè és complicadíssim sol·licitar subvencions.

Fa anys que ho diem i ara la mateixa Administració ens està fent cas perquè a ells la burocràcia també els afecta. Els tècnics haurien d’estar parlant de projectes i no enterrats amb la paperassa.

El sector ha sortit reforçat de la pandèmia.

No atribuiré a la covid res positiu. Va ser un gran test per a la societat i en algunes coses hi va haver suspensos molt grossos. Però en la nostra àrea els que van poder seguir endavant ho van fer gràcies a la vertebració del sector que es va accelerar durant la pandèmia perquè vam veure més clar que mai la necessitat d’estar articulats i treballar junts. El gran dubte sobre si el públic tornaria a les sales s’ha evaporat. Ésser humà és ser social i compartir. Ser al costat un de l’altre passi el que passi i tinguis les idees que tinguis compartint experiències és una cosa que ofereix el teatre, la dansa, la música, el circ. Ens hem recuperat molt ràpid i agraeixo al públic que continuï acudint a les sales. Crec que ens han reconegut la solidaritat del món cultural en pandèmia. Per sort s’ha tornat a posar de moda anar al teatre.

Si no t’espaviles a comprar anticipadament, et quedes sense entrada. Això no passava abans.

És que hi ha molts èxits. I em costa trobar entrades tant en una sala petita com al teatre més gran de la ciutat, el Tívoli.

A Barcelona ara ja no es tanquen teatres sinó que s’obren sales. ¿Veurem noves obertures?

Segur. S’està treballant per rescatar més espais tancats i sense activitat amb el regidor Xavier Marcé. Està mapant la ciutat per recuperar espais escènics. Amb tant públic fan falta més teatres.

¿Quina capacitat tindran? ¿Falten més de 500 espectadors?

Més sales mitjanes, d’entre 300 i 600 espectadors. Per això Focus en construeix un de 500 [a Poblenou]. Barcelona té ara mateix una sèrie de projectes artístics molt interessants encotillats per sales molt petites que necessiten créixer. S’estan generant èxits que necessiten tornar i això fa que es generi un tap de programació. D’altra banda, un espai gran podria ajudar en la producció de musicals, tant els d’autoria pròpia com els que es fan a Catalunya com els de franquícia que s’estilen a Madrid. Això enriquiria l’ecosistema.

¿El Sant Jordi Club, que es reformarà, seria un bon lloc?

S’ha parlat que podria ser susceptible de ser un espai per a musicals, la qual cosa és una bona notícia. Si es genera aquest espai, podrem atraure musicals que ara es troben a la cartellera madrilenya que de vegades no caben a Barcelona i, també, la producció pròpia.

La primera edició de Cap Butaca Buida (CBB) va ser un èxit. ¿Quina és la previsió per a la segona, el dia 22?

L’èxit del primer any no només van ser les xifres, sinó la seva ràpida consolidació. Hi ha coses que no hi ha manera de poder implantar socialment i d’altres neixen amb el vent a favor. La gent va entendre de seguida el missatge i això ha accelerat el procés de convertir-se en una tradició. Pensàvem que trigaríem uns cinc anys, però si aquest superem els 55.000 espectadors de la primera edició seria l’any de la consolidació total. De moment, ja hem superat la xifra de teatres adherits, n’hi ha més de 200.

Encara no s’ha arribat encara al 2% en cultura a causa de la pròrroga de pressupostos a la Generalitat.

Però el Parlament va aprovar aquest objectiu per unanimitat. Crec que ja mai ningú pensarà que pot baixar d’aquest 2% [del pressupost total de la Generalitat] per al sector cultural. Hi ha un canvi de paradigma: la cultura és un bé de primera necessitat, una pota més de l’Estat del benestar. Això a Catalunya s’ha assumit bastant. Hi ha sintonia entre el sector cultural, no només l’escènic, i l’Administració. Tots anem en la mateixa direcció.

¿La gent arrisca més a l’hora d’anar al teatre?

El públic va al teatre i no només busca noms i obres conegudes. Les sales han fidelitzat el públic que confia en la qualitat del seu programa i es nota perquè les sales de proximitat també han pujat en ocupació i en recaptació.

I no s’han posat de moda per sort els preus dinàmics, com en la música.

No és sort perquè de temptacions n’hi ha quan van molt bé les coses de posar preus dinàmics importats dels avions i els hotels. No m’agrada perquè és especular. Tampoc em sembla bé fer descomptes quan les coses van malament. Cal ser prudent quan tot va molt bé i cal assumir-ho com a productor quan les coses van malament per evitar caure en la desesperació.

¿Els nous talents acabaran triomfant sí o sí?

Com a productor, si veus talent, arriscaràs, tot i que sigui algú desconegut. Ara hi ha molt talent jove en totes les categories: direcció, dramatúrgia, il·luminació, escenografia, so... Un artista o creador avui dia arriba perquè som en un moment ideal. Abans hi havia més tap. Costava més experimentar perquè no hi havia tant públic. Fa anys patíem pel relleu artístic. Avui, no. Hi ha gent molt bona en tota la cadena creativa.

Notícies relacionades

"Hem fet una obra amb una cosa mística sense un efecte especial"

Una pel·lícula d’amor a la vida, a les coses

La temporada vinent hi haurà gairebé una allau de musicals amb títols com El fantasma de l’òpera i estrenes com l’últim de La Cubana L’amor venia amb taxi.

Al Condal hi haurà Germans de sang, i Mar i cel, si fos meu, intentaria que seguís la temporada vinent. L’èxit d’un musical a Catalunya no té a veure amb l’idioma. Dagoll Dagom ha fet sempre musical en català i Focus també ha fet musical en català. Hem tingut èxits molt bons i fracassos molt dolents. En castellà, el mateix. La producció de grans musicals a Catalunya està concentrada en molt poques empreses que fan musical de creació. A Madrid hi ha moltes més empreses de musical i fan franquícies: l’any passat van estrenar 17 títols i no tots van funcionar. Evidentment, si aquí tenim rècord d’espectadors vindran. I vull que vinguin a ensenyar les seves propostes.