L’egoisme de l’artista

Hi ha pocs autors que escriguin amb tanta intensitat sobre la pintura actual, el món de l’art i els seus privilegis com Rachel Cusk. Casada amb l’artista Siemon Scamell-Katz, que per les seves pintures del sublim ha sigut comparat per la crítica amb Mark Rothko, fa un temps que Cusk pobla les seves novel·les d’artistes, tots gairebé sempre d’un atractiu subjugador, amb un ego king size i tirant a antipàtics.

A la seva última novel·la, Desfilada (Les Hores / Libros del Asteroide), n’hi ha molts, tot i que es confonen deliberadament perquè tots es diuen G.: un és un artista que ho pinta tot al revés (inclosa la seva dona, que retrata no massa afavorida, cosa que desperta unes crítiques formidables); una altra artista ho deixa tot i s’aïlla per crear allunyada del jou patern; una escultora famosa per les seves obres en forma d’aranya que recorda sospitosament Louise Bourgeois, i una artista d’èxit que es pregunta si l’atenció que dedica als seus fills no serà temps que li està robant a la seva carrera. La disparitat entre l’home i la dona com a creadors en un món tan masculí i masclista com el de l’art és un dels temes que travessa Desfilada, on es llegeix: "G. és un geni i és possible que un dels signes de la seva genialitat sigui el seu egoisme".

La "revelació"

A les novel·les de Cusk la trama mai ha sigut l’important, i malgrat els molts G. que apareixen a Desfilada, tampoc hi ha personatges en la seva expressió més tradicional. És com si l’autora s’hagués proposat desfer-se de tots els elements amb què es construeixen les novel·les. En un capítol el narrador lamenta que en literatura tenir una "veu" sigui imprescindible, mentre que quan un veu una tela, l’únic que importa és la "revelació". ¿Té Cusk certa enveja dels artistes? "¡Oh, sí!", reconeix entre rialles.

"¿Per què ens veiem a nosaltres mateixos en termes de llenguatge i de text? ¿Una imatge no descriuria millor algunes àrees de la nostra existència?", diu. "He observat com d’ocultes queden les biografies dels artistes darrere de la seva obra. En realitat, una interpretació biogràfica d’una obra visual és una cosa molt poc habitual. Mirar una imatge és una correspondència silenciosa. Moltes vegades la persona que mira una obra no sap res de l’artista. I si és una obra abstracta, no sap ni què se suposa que és, no ha parlat amb ningú d’això. No saber, no ser definit, no existir en llenguatge és una cosa nova. És gairebé com alliberar-te de la moralitat del llenguatge. Així que la meva idea era intentar utilitzar els mateixos artistes com a forma literària per donar llum sobre un pla molt diferent de la nostra experiència", explica Cusk, autora amb una nombrosa legió de lectors per haver escrit amb una brillantor i duresa poc habituals sobre la maternitat (La feina d’una vida) i el divorci (Seqüela).

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

Darrere d’aquestes ganes de desaparèixer com a artista batega el fet que les biografies de les grans artistes s’utilitzen moltes vegades per contextualitzar, explicar o afegir valor a la seva obra, una cosa de la qual els homes creadors poden prescindir. Tots coneixem detalls íntims de la vida de Bourgeois, però ¿els sabem d’Anselm Kiefer o Gerhard Richter? "Hi ha un espai de privilegi masculí entorn d’aquests homes que rebutgen explicacions biogràfiques de la seva obra. Són gent molt protegida pel seu món. És més dur mantenir la privacitat sent dona. Si ets dona és més probable que no et facis inaccessible a altres éssers humans, i si ho fas, has de fer-ho d’una manera violenta i excèntrica, com Agnes Martin. O el cas de Bourgeois: la primera part de la seva vida va ser una dona que es va sacrificar molt i al final es va alliberar del marit, els fills van créixer i només llavors, lliure, va poder cultivar l’egoisme de l’artista. Ho va aconseguir perquè va aconseguir viure prou temps", apunta Cusk.

"Els éssers humans estem cada vegada més confinats i atrapats en la narrativa", afirma Cusk, "i això genera un munt de problemes. ¿Per què jo no puc ser abstracta? Si els artistes han entès que la realitat era simplement un lloc amb un límit, però que hi havia alguna cosa més enllà de la definició de les coses, ¿per què nosaltres no podem experimentar això mateix en primera persona? Aquesta és la pregunta que jo em plantejo".