Borja Cobeaga, cineasta: "Des que soc pare, entenc millor els que decideixen no ser-ho"

Ha dedicat Los aitas al seu pare. ¿La va concebre a fi d’honrar la seva memòria?

El meu pare va morir quan el guió ja estava escrit, tan sols uns mesos abans que comencéssim a rodar. La idea original de la pel·lícula no és meva, però, al situar la història a Bilbao a finals dels 80, és cert que la vaig portar a un terreny que em resulta molt personal. Vaig acceptar l’encàrrec perquè vaig sentir que em donava l’oportunitat d’escriure sobre la paternitat per primera vegada després de ser pare. Ara bé, crec que ha resultat ser més una pel·lícula sobre la meva experiència com a fill.

¿Diria que fer-la li ha servit per reflexionar sobre la relació que tenia amb el seu pare?

Per a ell i per a molts homes de la seva quinta, la crisi derivada de la reconversió industrial va ser traumàtica. El meu pare va veure com les expectatives que havia creat respecte a la resta de la seva vida s’ensorraven, i això el va sumir en una espècia de paràlisi en el tracte amb la seva família que a mi de nen em resultava molt difícil d’entendre. La pel·lícula m’ha permès reafirmar una cosa que vaig anar entenent a poc a poc amb el pas dels anys, i és que els homes d’aquesta generació eren producte del seu temps, havien sigut educats per tenir la mentalitat que tenien i no tenien les eines necessàries per canviar. En aquest sentit, fer-la ha tingut molt de teràpia.

¿Com creu que la mentalitat dels pares de llavors ha influït en la dels d’ara?

Encara ens falta molt per corregir, perquè, per exemple, les que renuncien a mitja jornada laboral per a la cura dels nens continuen sent sobretot les mares. Dit això, és indubtable que hem fet bastants progressos. Jo em quedo estupefacte al comparar com soc jo amb el meu fill i com era el meu pare amb mi. Compte, no ho faig des de la superioritat moral, perquè crec que ell era millor del que jo soc en alguns aspectes. Jo soc el típic pare que està tens tota l’estona, el meu fill em diu que soc massa protector. Tot i que també em recorda que consells venc i per a mi no en tinc: sí, he fet una pel·lícula sobre la paternitat, però em vaig perdre el festival de fi de curs de l’escola.

¿Hem passat de la paternitat irresponsable a la paternitat hiperresponsable?

Crec que sí, l’estem sobredimensionant, i de vegades això ens fa protegir i defensar els nostres fills tant sí com no tot i que es comportin com uns grollers, encara que és clar que ara els nens reben més amor i afecte que fa 30 anys, i això és bo. El pitjor de l’assumpte és que actualment hi ha els que se senten herois pel mer fet de ser pares, i van donant lliçons de no se sap ben bé què. En aquest sentit, ens falta aprendre de les dones, que han aconseguit harmonitzar i desmitificar la maternitat. Però, és clar, abans hem d’arribar a la igualtat pel que fa a la responsabilitat parental.

Un altre repte dels pares actuals, després de trencar amb el tipus de paternitat que van rebre de nens, és evitar que els seus fills comprin el discurs sexista i reaccionari que ven l’extrema dreta i que està calant entre la gent jove...

És clar, ara els nostres fills estan emprenyats perquè recorden que l’avi manava a casa i es pregunten: ¿I on són els meus privilegis? És complicat. Jo tinc un projecte entre cella i cella, que és una pel·lícula sobre un pare que descobreix que el seu fill és la reencarnació de Hitler; es titularia Mi luchita. ¿Què passa si, amb el temps, resulta que el teu fill et cau malament? No ho sé, jo em vaig passar la pandèmia intentant que el meu no veiés la tele les 24 hores del dia, tallant-li fruita i entretenint-lo, i llavors vaig veure que els nens poden ser molt feixistes. Jo, des que soc pare, entenc millor els que decideixen no ser-ho. No tenir fills em sembla el més lògic, perquè tenir-ne és un embolic. És el millor i el pitjor del món alhora.

S’ha definit com un pare sobreprotector, però Los aitas s’atreveix a tocar assumptes que la majoria de comèdies familiars defugen...

He intentat no insultar la intel·ligència dels espectadors, ni la dels grans ni la dels petits, fer una pel·lícula que sigui alhora personal i comercial, i que intenti aportar una cosa pròpia. El Nadal passat hi va haver quatre comèdies familiars espanyoles a la cartellera, i les quatre eren remakes; això em sembla tristíssim i em posa de mal humor. La història del cine espanyol modern és plena de bones comèdies, com les que van fer Almodóvar, Colomo, Trueba i Gómez Pereira. I recordo que més tard es va parlar de la Nova Comèdia Espanyola, quan, després que jo estrenés Pagafantas (2009), Daniel Sánchez Arévalo va estrenar Primos (2011) i Javier Ruiz Caldera va dirigir Promoció fantasma (2012). ¿En què ha quedat allò? Jo entono el mea culpa, perquè crec que, en part, ens ho vam carregar Diego San José i jo quan vam escriure Ocho apellidos vascos (2014), que no era un remake, però sí que estava molt inspirada en un èxit del cine francès, i que va triomfar en taquilla. Ara, fer comèdies basades en meres fórmules s’ha convertit en la norma. Ara, dubto que ningú que vulgui convertir-se en guionista aspiri a escriure el remake de la comèdia francesa de l’any.

Vostè i Diego San José han col·laborat una vegada més en Su majestad. Atès l’assumpte que la sèrie tracta, és pertinent preguntar-li si es van moderar a l’hora d’escriure-la per no ferir susceptibilitats.

En absolut. En realitat, en cap moment vam pretendre crear una sàtira salvatge ni res per l’estil. La nostra intenció va ser endinsar-nos en el personatge protagonista i entendre’l. El Diego i jo tenim certa fama de transgressors des que vam crear Vaya semanita, simplement perquè parlem d’assumptes com ETA o ara la monarquia, però la transgressió per se no és el nostre objectiu.

En qualsevol cas, vivim en una època en què un humorista transgressor corre el risc d’acabar a la presó. ¿Què li sembla?

Em sembla perfecte que la gent protesti quan un acudit no li agrada, tenen tot el dret a queixar-se igual que el còmic té dret a explicar-lo en públic. Un problema al respecte és la mentalitat de turba i el sentiment de superioritat moral que les xarxes socials estimulen. Molts es posen a criticar en xarxes per pur narcisisme, perquè els fa sentir-se ciutadans exemplars. En tot cas, em sembla una vergonya, per exemple, que intentin censurar-se pel·lícules fins i tot abans que ningú hagi tingut ocasió de veure-les. I, sobretot, em sembla de bojos que aquestes protestes acabin als jutjats. Afortunadament, de vegades les denúncies topen amb un jutge assenyat. Recordo la polèmica que es va generar quan vaig estrenar Fe de etarras (2017) simplement a causa del seu cartell promocional; els arguments que la fiscalia va esgrimir per no admetre a tràmit la denúncia que se’ns havia interposat van ser impecables.

Notícies relacionades

Toni Cruanyes: «Ens hem convençut que la vida de les dones normals no és important»

Bronca al ‘Lohengrin’ de la besneta

¿Quan un acudit deixa de ser acceptable?

Afirmo que s’hauria de poder fer acudits amb tot i que, si fas l’acudit, has de tenir estómac per aguantar que et posin a parir. Pretendre dictaminar quins assumptes admeten acudit i quins no és suggerir que el públic no sap distingir el que li sembla moralment apropiat i el que no. En altres paraules, és tractar-lo d’imbècil.