Bronca al ‘Lohengrin’ de la besneta

Quan la polèmica creix a l’escenari del Liceu tothom vol dir la seva, més encara quan es tracta de reinterpretar una òpera de Richard Wagner. ¿Un Lohengrin diferent? És el que proposa la besneta del compositor i directora del Festival de Bayreuth, Katharina Wagner, que va poder veure’s després del seu ajornament el 2020 per la pandèmia, però que va ser esbroncat en la seva estrena. Es tracta d’un més al mar de lectures teatrals renovades que brinden sentit a la vitalitat del gènere. Queixar-se davant un Lohengrin una mica estrany a l’escenari de La Rambla és lícit, però una cosa desfasada per molt poc encertat que sigui, ja que precisament al Liceu es va aplaudir aquest mateix títol ambientat en un col·le, amb Elsa patint l’assetjament escolar que li fan Ortrud i Telramund i que és defensada per un alumne acabat de ser arribat, Lohengrin, els quatre convertits en col·legials per obra i gràcia de Peter Konwitschny. En aquest històric muntatge tot funcionava, malgrat la radical descontextualització.

La mirada de la besneta aporta el seu propi joc escènic, radical i agafat pels pèls, això sí. I si a l’obra original el cavaller del cigne (Lohengrin, fill de Parsifal) és un heroi que ve a defensar –per mandat diví– l’honor d’una donzella (Elsa) qüestionada per la parella antagonista (Telramund i la seva dona, la fetillera Ortrud), en aquesta nova aposta liceista la Wagner se’n va a l’altre extrem i posa accents feministes en les actituds de la malvada del quartet per convertir-la en una dona empoderada que es rebel·la contra el patriarcat.

Assassí gairebé en sèrie

En realitat, el que fa és sospitar d’un Lohengrin que aquí no té res d’heroi, ja que és un assassí gairebé en sèrie: en aquesta nova producció és ell que mata el personatge absent que sustenta i gatilla la trama de l’obra, Gottfried von Brabant –en origen, transformat en cigne per Ortrud–, el germà d’Elsa a qui Telramund acusa de fratricidi per aconseguir el poder. Lohengrin es baralla amb el cigne, aquí negre, testimoni de la seva culpa, i amb qui se li posi per davant, fins a acabar suïcidat. Sí, aquesta posada en escena explica una pel·lícula diferent, en la qual els bons es transformen en dolents, i viceversa. ¿Funciona? Només amb molt bona voluntat, perquè les idees són moltes i inconnexes; a més en el llibret la màgia i l’omnipresent mà de Déu pesen massa en l’argument i això desmunta el discurs, per no dir l’embolic que es planteja en l’últim acte, impossible de seguir.

En tot cas, la plàstica del muntatge és mitjanament atractiva; la direcció d’actors, eficaç, i l’entrega dels intèrprets, total. Interessant l’escenografia de Marc Löhrer, amb diferents nivells de lectura i un fosc bosc com a lloc poètic de l’acció, però el decorat obert no projecta bé les veus si no són en primera línia o dins dels encertats cubicles del segon i tercer actes. Útil el vestuari de Thomas Kaiser, i molt ben trobada la il·luminació de Peter Younes.

Bon paper el de l’Elsa von Brabant d’Elisabeth Teige, amb una veu amb el metall precís i d’excel·lent projecció. El blanquinós Lohengrin de Klaus Florian Vogt, impossible de classificar com Heldentenor, mai emociona, però encerta en la seva gran narració del tercer acte. Els nous bons de la pel·li, el Telramund de Ólafur Sigurdarson i l’Ortrud de Miina-Liisa Värelä, convencen plenament tant en el vocal com en el dramàtic, els quatre acompanyats pel sonor i calante en els aguts Heinrich de Günter Groissböck i pel ja atrotinat Herald de Roman Trekel.

La Simfònica del Liceu i el Cor del Gran Teatre es van escoltar amb adequada correcció sota la lectura d’un inspirat Josep Pons, exposant un so prou empastat en el cas del cor i amb moments de tensió dramàtica encertada en el de l’orquestra.

‘Lohengrin’

Notícies relacionades

Mor als 104 anys l’escriptora i pedagoga Teresa Juvé

Elena Martín Gimeno: "El sistema de quotes està funcionant"

Gran Teatre del Liceu

Estrena: 17/3/2025