Toni Cruanyes: «Ens hem convençut que la vida de les dones normals no és important»

El meu avi va morir de Covid en una residència, lluny d’una família i després d’uns anys amb Alzheimer. Fer aquell llibre va ser un procés que necessitava, i a l’escriure aquella història vaig trobar que hi havia allà una persona que era la seva mare, la meva besàvia, una persona molt amorosa i molt bondadosa, segurament com són les àvies que tots recordem. Jo la vaig conèixer, tenia set anys quan va morir, així que tinc records, però vaig descobrir la història d’una dona molt forta, molt potent, i em vaig adonar que tenia un deute amb la part femenina de la meva família. Vaig intentar rescatar la història, però al principi no ho vaig aconseguir.

¿Per què? ¿Què va passar? 

Amb les dones normals i corrents, a diferència dels homes normals i corrents, no hi ha documents. Tota la seva vida passava dins de les cases. El seu treball era considerat no important. A tot estirar, hi havia la feina que realitzaven a les fàbriques, cuidar els nens i les persones grans... Són tot coses molt poc heroiques. Hi ha molt poca literatura sobre això, i el motiu és que ens hem convençut que no és important.

Al llibre no només apareix la seva besàvia, Maria Becana: també la seva àvia, Teresa, i la seva mare, Victòria. ¿Què les connecta a totes tres?

Buscant com explicar la història de la meva besàvia, vaig demanar ajuda, perquè vaig veure que la nostàlgia i el record eren insuficients. Aquí em vaig trobar amb les recomanacions de Gemma Ruiz, Gemma Casamajó i Montse Barderi, que són amigues que escriuen sobre dones i amb qui he parlat de vegades de la impossibilitat dels homes de poder entendre algunes coses de les dones, i em van dir que potser la nostàlgia no és la millor manera d’arribar a la història. Al final, el concepte és l’evolució de les dones durant el segle a través de la seva joventut i les seves decisions transcendentals: La Maria busca desesperadament tenir fills, la Teresa es queda embarassada abans d’hora, i la Victòria vol fugir, marxar.

«La bondat i abnegació de les nostres àvies són un problema per aprofundir en la seva personalitat», escriu.

Això té a veure amb la vida privada, tot el que s’amagava perquè no estava ben vist. I no parlo només de la vida sexual, sinó senzillament de les coses que se suposava que els homes havien de fer bé però en les quals elles els acabaven suplint. Això era un motiu de vergonya per a tothom. En el negoci familiar, per exemple, el meu besavi era el que feia la feina física, però era la meva besàvia qui portava els comptes, parlava amb els clients i anava a buscar el material a Barcelona. Era una cosa sabuda, però ella protegia el seu marit. Jo tenia com una obsessió, això és una mica masclista, amb l’admiració pels herois, per la gent que pren la iniciativa. I normalment és una actitud que han encarnat els homes. Per a mi, com a fill d’una mare que s’ho ha fet tot des de petit, hi havia coses que eren importants. Assumia que les cures eren fàcils i delegables. Amb els anys, és clar, t’adones realment de com és d’important. Perquè el món potser podria viure sense els meus llibres, però els meus fills no sé si podrien anar a l’escola si no els rento el xandall. És molt més èpic escriure un llibre, però també cal estendre la roba. 

Parlem de vides sense èpica aparent però indispensables perquè les coses funcionin.

Per això jo crec que és important que es facin més llibres de dones. Ara el meu dubte és si serem capaços tots, i no només les dones, de trobar-lo interessant, de descobrir-lo i donar-li la importància que té. Les dones s’han hagut d’acostumar a viure la seva vida reflectint-se en homes: llegir, veure pel·lícules en les quals els protagonistes són homes, i amb les quals s’identifiquen gairebé per subrogació, per delegació... Als homosexuals també ens ha passat molt això de veure una pel·lícula d’amor amb un home i una dona i imaginar-te que ets un dels dos. Però els homes heterosexuals no estan acostumats a aquest exercici.

¿Està completa ja la foto familiar?

Bé, en porto ja 300, i 380 més, gairebé 700 pàgines...  Fins i tot la meva família començarà a estar cansada ja del tema (riu). 

¿Què va passar perquè tanta gent s’acabés identificant amb un llibre com ‘La vall de la llum’?

Per a mi va ser una sorpresa l’èxit que va tenir i la quantitat de llibres venuts. Tothom que venia em deia: ‘m’ha agradat molt el teu llibre”, i tot seguit, m’explicava la seva història vinculada al seu pare o la seva família. En el fons m’he adonat que en un llibre et busques a tu mateix a través d’una altra història. I qui ha tingut una ‘iaia’ no l’oblidarà mai. 

¿Tendim a ser injustos amb el passat? 

Al llibre anterior la meva voluntat era entendre per què es va conformar la generació del meu avi, aquells que van viure la guerra però també van protagonitzar la Transició, amb un canvi que nosaltres molt còmodament critiquem perquè no va ser una ruptura prou profunda. Allà si que crec que hi havia una revisió necessària de la història. Ara, per sort, crec que tots estem d’acord, tot i que suposo que els votants de Donald Trump no pensaran el mateix, que la història de les nostres dones no ha sigut justa. Hi ha un cert consens en què fa falta posar en valor les dones d’ara i les de les últimes generacions, també les nostres mares i àvies. 

Diu que si escriu és perquè és periodista. ¿Podria deslligar les dues coses? 

Jo escric sobretot perquè el ritme de les notícies de cada dia és molt frenètic i posar-me en un projecte que pugui durar m’ajuda a entendre aspectes concrets. No tinc pressa, és el contrari al meu dia a dia, però jo crec que d’alguna manera faig alguna cosa de periodisme amb aquests llibres.

Notícies relacionades

Bronca al ‘Lohengrin’ de la besneta

Mor als 104 anys l’escriptora i pedagoga Teresa Juvé

¿No es veu fent ficció, llavors? 

No, però perquè no m’interessa. M’interessa com escriuen els novel·listes i llegeixo molta novel·la, però sempre vinculada a coses que vull descobrir i que passen al món.  M’agraden molt autors com Emmanuel Carrère o Patrick Radden Keefe. Fa poc vaig llegir ‘El mago del Kremlin’, de Giuliano da Empoli, i és xulíssim,  perquè descobreixes periodisme fet d’una altra manera.