Mónica Naranjo: "Quedar-me encasellada és una cosa que em feia molta por, i em vaig rebel·lar"

Fa 30 anys ens arribava aquella Mónica Naranjo de cabellera bicolor que triomfava a Mèxic. ¿S’hi reconeix avui dia?

I tant. L’essència hi continua sent. És seguir tenint il·lusió per fer coses boniques cada dia de la setmana a tota hora, curiositat, ganes de compartir... Tot i que en aquell temps anava a tanta velocitat que gairebé no he retingut res del que va passar. Sí que recordo intacte el moment en què vaig començar, el programa Siempre en domingo, a Mèxic, a quarts de nou del vespre, cantant Sola i El amor coloca: l’endemà es va armar un bon sarau.

Es va convertir en una diva pop discotequera, a Mèxic i a Espanya, amb els dos primers àlbums: Mónica Naranjo i Palabra de mujer.

Era tot molt naïf, divertit, potent, poderós, amb missatges que van marcar un abans i un després en la societat de finals dels anys 90, i també en el col·lectiu.

L’entorn que ara es coneix com a LGTBI+, que en aquell moment amb prou feines era reconegut com una veta de mercat.

Aquest concepte no existia. Ara els discos estan estudiats en funció del segment de públic. Llavors era tot més orgànic. Però això és com dir si t’agrada més el cine dels 80 o el dels 2000. Em sembla que abans tot tenia molt més encant i no sabies què acabaria passant. Ara ho pots encaminar i preveure.

Amb el seu tercer àlbum, Minage (2000), homenatge a Mina, hi va haver un canvi.

Recordo de ser en un despatx parlant amb la gent de l’equip, que tenien una raó aclaparadora amb els seus arguments a favor de fer un altre disc pop, però quedar-me encasellada és una cosa que em feia molta por. I em vaig rebel·lar. Els vaig dir: "Nois, teniu tota la raó, però estic convençuda que aquest disc, precisament, amb els anys es convertirà en un disc de culte». I fixa’t com són les coses: Sobreviviré s’ha eternitzat, hem fet una gira 20 anys després i el disc s’ha tornat a comercialitzar i a exhaurir. No anava tan desencaminada.

Després hi va haver un buit discogràfic, de l’any 2001 a l’any 2008. Un temps de desacord amb la seva discogràfica.

Més que de desacord va ser dir: "A veure, jo necessito silenci». No puc anar enllaçant històries, necessito parar, recuperar la meva vida, trobar-me, abraçar-me... Vaig decidir anar-me’n sense consultar-ho a ningú. Si ho hagués fet, m’haurien mirat de convèncer perquè em quedés. Vaig agafar els trastos i vaig desaparèixer: aquells anys van ser molt enriquidors.

La seva música es va endurir més endavant: més electrònica, guitarres metal, halo gòtic. El seu últim àlbum, Mimetika (2023), més aviat tira cap a fosc.

No solc fer discos semblants als anteriors. S’ha de continuar inventant, investigant, dedicant anys, els que calguin, a un disc. Després de Tarántula (2008) vam publicar Lubna (2016). No hi havia ningú que esperés que una artista pop pogués crear una òpera rock.

La música viu un temps de canvis, tant pel que fa als llenguatges sonors com en l’esfera industrial. ¿L’atabala gaire, això?

Quan era petita s’editaven senzills, amb una cara A i una cara B. La història es repeteix. Em sembla bé, el que està passant. Abans componies un temarro i t’havies d’esperar tres anys per tenir a punt l’LP. Ara el pots comercialitzar en una setmana, i això és genial.

Un altre canvi evident és que ara mateix hi ha una gran allau d’estrelles pop dones.

Sempre he tingut la sensació d’estar envoltada de grans estrelles a qui podia admirar: Barbra Streisand, Whitney Houston, Aretha Franklin, Donna Summer, Gloria Gaynor, Tina Turner... Figures no icòniques, sinó úniques.

Han sortit tributs a Mónica Naranjo. Amb noms com Lágrimas Negras o GranDiosa.

Doncs això que m’expliques sí que és una sorpresa. ¿Quan dius que ha passat? Ho trobo fantàstic. ¡No he pensat mai que jo que fos tan important per a la gent! Això és com quan estàs sopant en un racó del restaurant i surt una cantant i comença a cantar Empiezo a recordarte. Em sembla la cosa més màgica del món. Una passada.

Es mostra com una persona molt segura de si mateixa. ¿No dubta mai dels passos que ha de seguir o de si el públic hi serà?

No, sempre intento estar molt pendent de mi mateixa. Sempre he sigut una persona molt sensible pel que fa a les necessitats. Com que m’agrada molt el silenci, és un gran company per poder meditar i saber quin és el camí. Avui, allò a què dono més valor és al temps, a fer-lo servir per a cada cosa d’una manera molt sagrada.

Parla sempre dels "artistes». ¿Una estirp diferent, una altra categoria de la humanitat?

Sempre he dit que les ovelles negres hem vingut a canviar el món. Vinc d’una família molt humil en què no hi havia ningú que es dediqués a la música. Ni tan sols havien vist un pentagrama. La meva mare sempre em va ajudar a perseguir el meu somni, però el meu pare hi era molt reticent. Una vida nòmada per a una filla, deixar de veure-la... Sempre deia: "És que allà hi ha molt mala gent».

Torna al Palau Sant Jordi amb un repertori de grans èxits.

Tocarem de tot menys el disc Lubna, amb el qual al seu dia no vam fer gira perquè em faltaven forces. El reservo per a més endavant. Hi ha una banda nova. Era important que hi hagués una renovació general. I ens basarem en les versions originals de les cançons, amb aquelles meravelloses màquines que als 90 produïen sons com els del començament d’Entendre, un analògic pur.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Anagrama suspèn de forma indefinida la distribució del llibre sobre Bretón

Ha dit que després d’aquesta gira farà una pausa als escenaris. S’ha parlat de retirada, però sembla una pèl exagerat.

És exagerat, sí. Tan sols necessito tenir una mica temps. Quan estàs de gira no tens temps per a res més que per al que fas. I jo sempre penso que el millor disc està per editar. Necessito parar i estar en silenci. I Déu hi dirà.