El llibre sobre José Bretón tensa els límits del ‘true crime’

Les preguntes han sorgit de nou aquesta setmana coincidint amb la polèmica suscitada per la publicació d’El odio, un llibre que Luisgé Martín ha dedicat a José Bretón, condemnat a 40 anys de presó per l’assassinat dels seus dos de fills de 6 i 2 anys, però la instrumentalització de menors en artefactes de true crime és un dels dilemes a què el gènere no ha sabut (o volgut) trobar solució. "Em pregunto si d’aquí a uns anys algú parlarà de nosaltres com nosaltres parlem ara dels periodistes que van cobrir el crim d’Alcàsser", es preguntava arran del cas Gabriel Sara Gonzalo, productora executiva de sèries com Fariña i El caso Asunta.

El cas de la Guàrdia Urbana

No fa gaire, a mitjans de març, arribava al jutjat una altra demanda en què Rosa Peral, condemnada a 25 anys de presó per l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana, reclamava al voltant de 30 milions d’euros a Netflix i Arcadia Motion Pictures per haver vulnerar el seu dret a l’honor i haver afectat greument la imatge de la seva filla. El setembre del 2023, la plataforma va estrenar El cuerpo en llamas, la sèrie que va convertir aquest cas en un autèntic fenomen televisiu.

El cas d’El odio, defensen tant Martín com l’editorial Anagrama, que és qui el publica, és sensiblement diferent, de manera que no entenen que la Fiscalia de Menors de Barcelona hagi sol·licitat al jutge la suspensió de la publicació. "Entenem que la literatura pot i ha d’abordar aquests temes sense deixar de banda la complexitat que representen", defensava ahir el segell barceloní en un comunicat. "El odio està escrit amb el màxim respecte per les víctimes. El llibre pot provocar dolor al reobrir ferides, però no més que altres llibres que s’han publicat sobre els fets o que la sèrie audiovisual Bretón, la mirada del diablo, emesa el 2023. El odio no dona veu a José Bretón: l’hi treu, nega la seva explicació dels fets, l’enfronta amb les seves contradiccions. El odio, penso, serveix per mostrar els laberints de la infàmia i de la vilesa d’un assassí. Ni més ni menys que això", afegia, per la seva banda, Luisgé Martín.

Ruth Martín, la mare dels nens, va presentar a principis de setmana una denúncia per intromissió il·legítima del dret a la intimitat i a la imatge dels menors morts. Ara un jutjat de Barcelona estudia suspendre de manera cautelar la distribució del llibre, en el qual l’escriptor madrileny reconstrueix el cas a partir de gairebé 60 cartes i d’una entrevista cara a cara a la presó d’Herrera de la Mancha amb l’assassí. És precisament aquí on Bretón confessa per primera vegada el crim. "Si no hi havia cossos, no em podien acusar de res. No em podien condemnar. Vaig estar a punt d’aconseguir-ho. Només em va faltar una mica més de sort", va dir a Martín el desembre del 2023. Més de deu anys abans, el 8 d’octubre del 2011, José Bretón va drogar i va matar els seus dos fills, va ruixar els cossos amb benzina i els va calar foc. "Vaig començar a escriure El odio perquè era incapaç d’entendre que algú pogués matar els seus propis fills. La violència és al voltant nostre i sovint dins nostre i tot. Vivim en un món cada vegada més convulsat i colèric, però hi ha un cert tipus de violència que no es pot explicar de cap manera. La violència vicària és segurament la més incomprensible de totes", va voler assenyalar Luisgé Martín a través de la seva agència literària.

"La literatura ha tractat des de sempre realitats molt complexes i doloroses; també crims que han marcat societats senceres", afirma l’editorial Anagrama mentre recorda que "la Constitució reconeix el dret fonamental a la creació literària".

No-ficció sobre casos reals

El odio, insisteix l’autor d’El amor del revés, s’inscriu en la tradició de llibres de no-ficció que han abordat crims reals, gairebé sempre brutals, i que han servit per "indagar sobre l’odi, sobre la brutalitat de la naturalesa humana, sobre la crueltat, sobre les estructures socials que sostenen aquesta violència inacabable". Els precedents més clars són A sang freda, l’obra amb què Truman Capote va inventar el gènere (i alguna cosa més) a partir del seu detallat relat de l’assassinat d’una família de grangers de Kansas; L’adversari, el llibre en què Emmanuel Carrère va abordar la figura de Jean-Claude Romand, un farsant que va assassinar tota la seva família per eludir la vergonya de no ser qui deia ser; i La ciutat dels vius, la salvatge crònica de Nicola Lagioia sobre un insòlit cas d’assassinat i tortura en un pis de Roma.

Cap d’aquests llibres, polèmics en una mesura o altra, no va acabar judicialitzat, però existeixen altres casos d’obres literàries que han topat amb tota mena mesures cautelars, segrestos preventius i excessos de zel legislatiu. Va passar el 2018 amb el llibre Fariña, quan l’exalcalde d’O Grove, José Alfredo Bea Gondar, va demandar Nacho Carretero i l’editorial Libros del KO per una suposada vulneració del seu dret a l’honor i un jutge va segrestar durant tres mesos i mig tots els exemplars de la gran crònica del narcotràfic gallec.

Els crims d’Alcàsser

Notícies relacionades

L’amor sí que té edat

Un ‘thriller’ profètic que ens segueix desafiant

Ha sigut, probablement, el cas més sonat de les últimes dècades, però no pas l’únic: a finals dels anys 90, el controvertit llibre que el periodista Juan Ignacio Blanco va dedicar als crims d’Alcàsser i les no menys polèmiques teories alternatives al voltant del cas va ser retirat del mercat per ordre judicial després de la denúncia que va presentar la mare d’una de les nenes, Rosa Folch.

Al cap d’uns anys, el 2005, un llibre del periodista Wayne Jamison sobre la suposada cara oculta d’Operación Triunfo va córrer la mateixa sort després que la productora del programa denunciés que lesionava l’honor i la bona fama del concurs i que un jutjat de Barcelona ordenés segrestar-ne tots els exemplars.