Rigoberta Bandini, cantant: "‘Jesucrista Superstar’ és una dona trasbalsada, ho soc jo i ho som totes"

Després de dos anys fora del focus, torna a escena. Li ha donat temps, suposo, de mirar enrere. ¿Què ha vist?

Ara, quan miro enrere, entenc moltes més coses, m’entenc més, em perdono més per la pausa que vaig necessitar. Sentia una part de culpa i em deia: "¿Tu no pots?». Em sento bé per haver pres el temps de retrobar-me amb el que més m’agrada, que és compondre cançons. Hi havia una cosa que em feia molta por: amb això de la mirada externa, perdre el meu màxim tresor, que és la connexió amb mi mateixa. Quan componc és com anar a teràpia.

En el seu moment va notar la necessitat de parar, però ¿quan ha sentit la necessitat de tornar?

Quan tinc diverses cançons que sento que vull treure, que em cremen a les mans. Vaig tenir clar que aquesta segona etapa havia de ser un àlbum. Em volia posar aquest repte artístic. Quan vaig trobar un caminet, les ganes ja eren incontrolables.

La composició és íntima, però ara, en el moment de presentar-lo, ¿ha sentit una altra vegada la sensació de vertigen pel fet de tornar a exposar-se?

Quan algú està exposat, fa moltes declaracions; quan la teva veu s’escolta molt, hi ha un punt d’inseguretat sempre... Però ara soc molt diferent de quan vaig començar el projecte. He entès moltes coses. Sobretot em sento molt alliberada per no voler agradar a tothom. Mai ho he volgut i sempre he fet el que m’ha vingut de gust, però és veritat que en la primera etapa em frustrava quan sentia que no tothom connectava amb la meva música. Em sento beneïda que no tothom connecti amb la meva música, perquè això és clau per a la meva llibertat.

És un disc llarg, de 22 cançons. ¿És una manera de pagar, ja d’entrada, el seu deute amb els fans?

[Riu.] No em sento en deute amb ningú, però sí que tenia ganes d’entregar molt. El meu públic sempre ha viscut amb singles que han sortit publicats amb comptagotes. ¡Crec que he publicat en un dia el mateix nombre de cançons que he fet en cinc anys! Durant tot aquest temps he apreciat molt l’amor del públic. Quan ho veia amb altres artistes em semblava una cosa molt estranya. Quan un projecte creix, continues sent una formigueta, molt vulnerable, i hi ha un conjunt de formiguetes que fan una xarxa que és importantíssima, i realment sento el seu amor.

Les seves cançons ja tenien una part de teatralitat, però en aquest disc s’ha reforçat.

És inevitable. Aquest àlbum el sento com un personatge. Jesucrista Superstar és tan Mujeres al borde de un ataque de nervios, és una dona trasbalsada, ho soc jo i ho som totes... I era impossible retratar-la sense teatralitat i humor.

De fet, a mi em sembla com una mena de disc-musical. ¿Van sorgir d’aquesta idea?

Quan el van escoltar, algunes persones pròximes a mi em van dir: "Això sembla un musical». I sí, té alguna cosa de musical. El títol, la poca homogeneïtat, té molts gèneres i, per descomptat, la teatralitat. Ens ho vam arribar a plantejar, però volíem fer una gira amb grans aforaments i que la gent ballés. En un teatre la gent no pot ballar. Al final, el que hem fet, que ho estic treballant amb Enric Cambray, que ha dirigit alguns musicals, és que estem creant un directe que és un concert, però hem agafat molts aspectes del musical, com la realització, els canvis de vestuari...

Sempre ha jugat a resignificar tòpics vinculats amb la feminitat i ara fa honors a una icona escorxada com Pamela Anderson.

Sento que no ho puc evitar. Són exercicis artístics que m’apareixen constantment sense que jo en sigui gaire conscient. Sempre m’ha agradat provocar una miqueta, i aquesta mena d’exercicis et col·loquen en un lloc en el qual m’agrada situar-nos tant al públic com a mi mateixa.

Les cançons del disc podrien ser unes converses terapèutiques entre amigues.

És un disc que parla bastant de l’amistat. És la meva realitat. Quan tinc problemes parlo amb les meves amigues, i volia fer un homenatge a aquesta altra família, que és l’amistat.

Hi ha moltes pors pròpies i col·lectives compartides en aquest àlbum. ¿Això demostra que té seguretat en si mateixa o més aviat que necessita compartir-les per sentir-se segura?

[Pensa.] D’una banda, amb aquest disc m’he sentit amb menys por. He perdut molt la por de la mirada externa que et vol validar i he publicat cançons que fa dos anys no hauria publicat. Que hi hagi gent que abraci aquest missatge fa que no em senti sola. Hi ha alguna cosa de put your shit together que em fa jutjar-me menys i trobar-me millor.

Aquesta mirada externa, masclista, el judici permanent cap a la dona i, particularment, a la dona artista, està molt present en les seves lletres. ¿Aquesta condició l’ha obstaculitzat molt?

Sí, està molt implícit en les meves lletres. Aquesta inseguretat ataca per molts costats i crec que el món és més ferotge amb les dones. No podem envellir, podem ser llestes però no molt, podem ser mares i treballar, però compte.

A Aprenderás explica que almenys ara "monetitza» les seves ferides.

Totalment, és el meu treball. Aquesta frase és una invitació a totes les persones que creuen que poden monetitzar les seves ferides, que és un altre camí.

Notícies relacionades

L’amor sí que té edat

Un ‘thriller’ profètic que ens segueix desafiant

Fa un parell d’anys li preguntava si li feia por que, al tornar a la música, el públic s’hagués oblidat una mica de vostè. Clarament no li fa por, ja que ha anunciat una gira de grans pavellons, entre els quals hi ha el Sant Jordi (28 de juny).

Va ser frenar-ho tot, veure l’horitzó i adonar-me de tota la gent que em recolza. Per això he compost aquest disc tan extens i una gira molt ambiciosa, per regalar-los un directe increïble.