Un ‘thriller’ profètic que ens segueix desafiant

En una entrevista recent, Josep Maria Miró atorgava al dramaturg el paper de cronista del seu temps, i en aquest cas concret una mica de l’ofici de profeta també hi ha. Amb una vintena de traduccions i més de quaranta muntatges per tot el món, El principi d’Arquimedes s’ha convertit en un dels textos més significatius del teatre català actual. Tretze anys després que s’estrenés a la Sala Beckett, amb tot just uns retocs cosmètics (Facebook ara és Instagram), l’obra continua centellejant entre la foscor d’una societat que ha transformat la por en gasolina. En la seva primera producció pròpia, l’Espai Texas proposa nou elenc i direcció, rescat extraordinari en un panorama teatral gairebé al·lèrgic al repertori propi.

En l’última dècada, la capacitat de les xarxes socials per incendiar-se ha crescut de manera exponencial, una cosa que ja s’esbossava el 2012 quan Miró va radiografiar amb el seu text un atac de paranoia col·lectiu, el gest de carinyo d’un monitor cap a un nen que obre la capsa de Pandora. En un present hiperconnectat, també la desconfiança s’escampa com una taca d’oli, un efecte assajat en gran amb obres posteriors com Temps salvatge (2018), però que en Arquimedes adquireix caires de torbador thriller no lineal, un puzle acusatori que es construeix amb informació fragmentada. El resultat, un paisatge social amenaçador.

Amb el pas del testimoni a una nova generació, el director Leonardo V. Granados afronta el complex repte de compondre un magma de neguit i preguntes a mig formular. Tanta tensió acaba atrapant els personatges en una teranyina d’estatisme, una fredor contagiosa. S’ha optat per injectar encara més estranyesa a una situació en essència realista, amb una densa atmosfera sonora de Guillem Rodríguez que sembla treta d’una pel·lícula de David Cronenberg, també amb el buit funcional de l’escenografia d’Elisabet Rovira i una il·luminació de Sylvia Kuchinow de consistència igual d’inquietant.

L’argument transcorre en poques hores en un vestidor i s’aconsegueix la precisió perquè els diàlegs resultin versemblants. Com el monitor acusat, Marc Tarrida marca un bon contrast entre la barra i el desconcert, creixement que ajuda a desencadenar el mar de dubtes que cala entre el públic. El seu company Eric Balbàs reforça aquesta ambigüitat amb una suspicàcia ben traçada, mentre que Jordi Coll resol el complicat rol de pare alterat sense caure en el traç evident. En el seu personatge de coordinadora, Sandra Monclús apareix massa paralitzada entre el deure i el dubte. Junts componen un fosc mirall de perplexitat que obliga a retratar-nos.

Notícies relacionades

L’amor sí que té edat

Com ser real sense jugar a ser-ho

‘El principi d’Arquimedes’

Espai Texas