Via fa qui no s’atura

L’actualitat demostra que són moltes i habituals les temptacions d’intentar reescriure la història. N’hi ha prou que no agradi alguna cosa del que va passar, pensar que les circumstàncies ens presenten l’oportunitat per esmenar-ho i actuar com si estiguéssim davant d’un incessant tornar a començar. És el que ha fet Sumar aquesta setmana al Congrés: recuperar un moment congelat de l’ideari dels seus progenitors i portar a l’hemicicle la pancarta de fa quaranta anys que clamava "l’OTAN no, bases fora". I si llavors va ser Felipe González qui va canviar l’actitud dels socialistes davant la pressió dels Estats Units i l’exigència de mantenir-se en l’Aliança Atlàntica si es volia la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, ara és Pedro Sánchez qui des de la Unió Europea assumeix l’exigència d’augmentar la despesa en defensa i seguretat per a un rearmament, davant l’amenaça de Rússia i el potencial abandonament de l’amic americà. Ahir, divisió de l’esquerra. Avui, a més, esquinç en la coalició.

Aquest nou escenari coincideix amb els 50 anys de la mort de Francisco Franco. Moment per reescriure el període immediat que el va seguir i que vam anomenar Transició. Un temps que l’historiador Jesús A. Martínez analitza en La democracia amenazada que presenta marcat per la llarga ombra de la dictadura, la pressió dels seus hereus per sobreviure i els interessats jocs malabars de Joan Carles I per preservar la Monarquia i d’Adolfo Suárez per obrir camí cap a la llibertat, que li permetia curullar les seves ànsies de poder. I com que el resultat el coneixem, l’esquerra al PSOE també entén que aquest pot ser un moment per reparar l’equivocació que va suposar evitar la ruptura. En això basa Podem el seu ideari de present.

Però si alguna cosa va deixar clar aquell temps d’incertesa i esperança és que va ser la convicció, la tenacitat i la capacitat de sacrifici d’infinitat de persones anònimes el que va aconseguir mantenir el pols social i no donar-se per vençuts davant els constants inconvenients que sorgien. Començant per parlar com a poble en les primeres eleccions, que van descriure un paisatge eminentment centrista per allunyar-se dels extrems que es recordaven perniciosos, i rematar-ho amb el sí a la Constitució que tancava el cercle. De tot això tracta la sèrie documental de TVE La conquista de la democracia, estrenada abans-d’ahir a la nit i inspirada i dirigida, entre d’altres, per Nicolás Sartorius y Álvarez de las Astúrias Bohorques (Sant Sebastià, 4 de maig de 1938).

Notícies relacionades

Negociador en la Transició

El també cofundador de Comissions Obreres sap de què parla. Membre del Partit Comunista des de 1961 i perseguit, detingut i empresonat durant la dictadura, va negociar la Transició durant uns anys que no sempre van ser de vi i roses i que van incloure el seu capítol de desencant. Ha deixat constància de tot això en alguns dels seus llibres, als quals dedica les dècades posteriors a la seva etapa com a diputat. En l’últim d’ells –La democracia expansiva o cómo ir superando el capitalismo–, Sartorius conclou que "estem assistint a una mundialització creixent de l’economia, la tecnologia i la comunicació, mentre que la política, i ja no parlem de la democràcia, s’estan quedant enrere". No hi ha res millor, doncs, que recordar els orígens per no perdre la identitat.

Temes:

Sumar OTAN PSOE TVE

Inicia sessió 0 Comentaris

Dol en el frau de González Amador

Illa defensa actuar de manera "puntual" en el mercat de la vivenda