Exili, censura i enverinament a l’ombra de Putin

La periodista russa Ielena Kostiutxenko (Iaroslavl, 1987) va ser la primera a escriure sobre Pussy Riot i, que se sàpiga, una de les últimes a qui el règim rus va mirar d’esborrar del mapa per la via de l’enverinament. Una relació causa-efecte de manual que explica, entre altres coses, que Kostiutxenko , una de les firmes més destacades del semidesaparegut Nóvaya Gazeta, hagi hagut de donar forma a El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut (La Segona Perifèria) des de l’exili.

Amagada a Praga. O a Berlín. O a Múnic, on l’octubre del 2022 es va començar a trobar molt malament després de passar pel consolat a gestionar un visat. "Estava molt marejada, el cap em feia voltes i vomitava. Suava molt, i la suor em feia pudor com si fos fruita podrida", recorda.

Al principi, assegura, es va pensar que potser era la covid, però no va trigar a adonar-se que era bastant més seriós. Pitjor. "Els metges van començar a investigar la meva salut i, després de dos mesos i mig de proves, només tenien un diagnòstic: enverinament", explica. A quatre passes, una llista molt llarga d’enverinats i represaliats, d’opositors crítics i de periodistes incòmodes, a qui va esquivar per ben poc.

Una mica abans d’això, a la primavera, Kostiutxenko era a Ucraïna cobrint la guerra quan va rebre un missatge del seu editor. "Sé que vols tornar a Rússia, però no pots. Et mataran", la va advertir. Els soldats russos, li va dir, havien rebut ordres d’afusellar-la. "El feixisme no apareix com un simple cop, sinó que creix de mica en mica, com un càncer. I conté moltes decisions, pors i esperances de persones molt diferents", assenyala ara Kostiutxenko en un intent per mirar d’entendre, si és que es pot entendre, com és que s’ha arribat fins aquí.

"Volia explicar com és que Rússia es va convertir en un país feixista; com és que el feixisme creix en les nostres ànimes i floreix amb la guerra", afegeix la reportera, de pas per Barcelona per participar en el cicle del CCCB Rússia: veus silenciades i presentar un llibre en què barreja reportatges publicats entre el 2008 i el 2022 a Nóvaya Gazeta i apunts autobiogràfics des de l’exili. "Si escric sobre el feixisme al meu país no me’n puc excloure; no puc amagar-me darrere dels meus personatges, com sempre vaig fer com a periodista", indica.

El "país perdut" a què es refereix Kostiutxenko en el subtítol es fa carn aquí a través d’adolescents que malviuen en hospitals abandonats, persones recloses en institucions mentals i dones que busquen els cossos dels seus marits morts en el Donbàs. Entre crims mediambientals, orfenats terribles i corrupció sistemàtica. "Les històries més impactants són les que no s’han explicat mai, perquè són un punt cec en la imatge comuna que tenim del món", assenyala la periodista.

El títol, per cert, no té gens ni mica d’ironia. "Quan dic que m’estimo el meu país, em refereixo a la meva gent –afirma l’escriptora-. L’Estat no té res a veure amb l’amor; té a veure amb el control i el poder". També, o sobretot, amb la por. "Abans de Putin, vam tenir els anys 90, que van ser una època de pobresa, corrupció i delinqüència, i van ser temps realment molt dolents. A més, abans d’això hi va haver la Unió Soviètica. A Rússia, la gent té una profunda experiència familiar: si un va en contra de l’Estat, en el millor dels casos, acaba a la presó; en el pitjor, a la tomba", diu.

Per a la periodista Kostiutxenko no hi ha més bon exemple de tot això que el fet que la seva pròpia mare fos partidària de Putin i defensés la invasió d’Ucraïna. "Així de sòlid i sofisticat és el sistema de propaganda rus", es lamenta. No la culpa d’això, sinó més aviat al contrari. "La telerealitat és molt bonica i agradable: és més fàcil creure que lluitem a Ucraïna perquè protegim els ciutadans russos que no pas descobrir que ens han estat enganyant durant dècades", assenyala.

Resistència periodística

Altra cosa, afegeix, és que estigui disposada a sacrificar la relació amb la seva mare per culpa dels excessos de l’Estat. "La propaganda ha destrossat moltes famílies, però jo no volia renunciar a la mare, no la volia donar a Putin. Així que seguim en contacte. No fa gaire em va trucar i em va dir que ja no recolza aquesta guerra. No veu per què la necessitem i vol que s’acabi de seguida", diu.

"A Nóvaya Gazeta hem informat durant tots aquests anys sobre un seguit de violacions dels drets humans, però d’alguna manera els països europeus i el món en general s’han convençut que era un problema intern. Ara bé, si un estat no respecta els drets dels seus propis ciutadans, em fa l’efecte que tampoc respectarà els drets dels seus veïns", indica.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

D’aquella pols venen els fangs tòxics del segle XXI. "¿Què puc dir? Era rendible ser amic de Putin, ¿oi? Gas, petroli, minerals...", ironitza. Ara, afegeix, "Trump i Putin són com germans de ment". "Comparteixen valors i perspectives del món. A tots dos els encanta afalagar, així que cauen molt bé. És trist que siguin heterosexuals: em sembla que farien una gran parella", assegura.

El que ja no té tan clar Kostiutxenko és que el president nord-americà pugui fer de mitjancer d’una manera realment efectiva entre Rússia i Ucraïna i aconsegueixi un alto al foc que duri de veritat. "Putin no compleix les seves promeses, i això és una cosa que Trump probablement no acaba d’entendre", afirma.