Fernando Aramburu: "La meva generació va conèixer l’autèntic franquisme i no volem això"

Ja. La veritat és que no em veig tenint un càncer com deia la falsa notícia, no hi ha tradició en la meva família, però mai se sap. Vaig témer que la meva mare, que està a punt de complir 100 anys, ho llegís, però afortunadament ho vam desmentir de seguida. El que sí que va ser interessant és l’experiència d’assistir viu a la notícia de la mort d’un. Ara veig que hi haurà un tractament mediàtic quan això passi. Hi va haver solidaritat i molt d’afecte per part dels meus amics.

En el seu llibre flota una por morbosa de la mort.

No és una por cerval o un sentiment tràgic de la vida, però sí que tinc una consideració constant de la mort com a part essencial de l’existència. Perquè com a efecte de ser un escriptor crec que el desenllaç contribueix d’una manera decisiva i dona sentit a tot l’anterior.

Els seus personatges no són capaços de mostrar cap generositat cap als altres. ¿Pequen de desagradables?

No me’n vaig adonar quan ho escrivia, però sí, abunden en el llibre les ruptures, les relacions tòxiques, l’inesperat que apareix gràcies a personatges comuns i corrents en àmbits quotidians. I és clar, això pot semblar pessimista o àcid. Però precisament pel fet de ser gent normal i corrent es perceben com a pròxims. Per això evoquen males sensacions o temors.

El títol Hombre caído, que és també el de l’últim relat, dona unitat a un llibre habitat per tota mena d’homes caiguts.

En realitat jo em considero autor d’un únic llibre de contes complets, del qual cada cert temps dono una entrega. No estic tan subjecte a la norma d’unitat que sembla que han de tenir els llibres de contes últimament. Més aviat em deixo portar per la intuïció, el títol em semblava eufònic.

Però així mateix té també diversos significats, tant reals com metafòrics.

Lectors que s’han pres la molèstia de llegir el llibre m’han fet una anàlisi que m’ha deixat bocabadat i que em sembla justa i oportuna. Em diuen que és com una metàfora de la nostra època: algú que està caigut a qui no se’l pot ajudar mentre hi ha gent al seu voltant contemplant-lo no se sap per què. És fàcil veure en això que en aquesta època nostra accedim als símptomes als diaris, les televisions i les xarxes socials, però els mecanismes interns, les decisions ocultes i decisives, no els coneixem.

¿Creu en la bondat de la gent?

La gent no és ningú per a mi. La gent és un munt, però sí que crec en la bondat dels éssers concrets. Perquè a més n’he sigut testimoni i ho he disfrutat. En amics de qui mai vaig esperar una deslleialtat i no m’han traït i sobretot en la meva família, de gent humil. Créixer ha determinat qui soc.

Però no ha aplicat el conte als seus contes.

Bé, no s’ha d’enganyar. Des del punt de vista de la creació literària són molt més productius els conflictes, les guerres i la maldat que crea víctimes. La literatura habitada per sants en un lloc feliç no dona per a gaire i és francament avorrida.

¿L’angoixa i inquietud que transpiren les seves històries són el reflex d’aquests temps incerts que viu Europa i el món?

La meva generació va disfrutar d’un període de bonança en el qual hi havia problemes, però no tan dramàtics com són la gana, la guerra o la persecució, i ara veiem que s’estan formant uns núvols ben negres a l’horitzó i ens mostrem inquiets, insegurs i desemparats. A Alemanya, que és el lloc on visc des de fa quatre dècades, aquesta sensació és cada vegada més gran.

¿Per què els joves estan votant la ultradreta? ¿No tenen memòria?

Aquí hi ha una resposta no estrictament política. Hem inculcat als joves que pel fet de ser-ho tenen el deure de canviar les coses, aquesta vella idea que el progrés es desenvolupa trencant el que et trobes i creant una cosa teva. Ells van trobar una democràcia que no van elaborar i potser per això no han sabut apreciar-la. Entenc que vulguin l’aventura davant un món construït partint d’una vida ritualitzada. Per això fan cas a aquests oradors que prometen la lluna, l’Amèrica gran i el país net d’estrangers. La meva generació va viure la transició i va conèixer el franquisme, no el que es pot llegir als llibres, sinó l’autèntic. I no volem pas això.

Admiràvem Alemanya com el país fort, però ara tot sembla ensorrar-se.

Alemanya està sumida en la melancolia amb una evident pèrdua de vitalitat creativa. És una situació de recessió econòmica i desesperança, en la qual es tanquen grans empreses i s’acomiaden treballadors. El país és ben conscient de la seva creixent debilitat financera i per descomptat militar, perquè a més no està lluny físicament del conflicte d’Ucraïna. No, no és un bon moment.

Com a immigrant, ¿ha arribat a sentir-se estrany a Alemanya en algun moment?

Jo em vaig integrar a la societat alemanya primer per la via laboral. No em van haver d’obligar a aprendre l’idioma i tinc la nacionalitat alemanya. No em considero un estranger. És clar que soc un immigrant dels anys 80. L’Alemanya a la qual vaig arribar era un país pròsper amb uns bons canals d’integració pels quals em vaig introduir i vaig ser rebut amb els braços oberts. No em puc comparar amb l’emigrant d’origen africà que es juga la vida travessant el Mediterrani.

Però aquestes consideracions han canviat.

Sí, quan vaig arribar no es produïen els atemptats i agressions que hi ha ara. Atemptats que no sempre són amb morts i que per això no transcendeixen a la premsa internacional. Els apunyalaments i atropellaments són gairebé diaris i això genera una psicosi que abans no existia i, és clar, hi ha certs corrents ideològics que ràpidament atribueixen tot això a la immigració, amb la qual cosa es genera una aversió cap a l’immigrant que després es tradueix en vots per a l’extrema dreta.

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

Aquí té camp abonat per a la seva pròxima novel·la.

Doncs és possible. És veritat que he escrit poc sobre Alemanya, tot i que fa més de mitja vida que visc allà. Potser perquè no considerava la societat alemanya com a problemàtica i no m’hi sentia interpel·lat. Mentrestant, la meva terra natal on hi ha hagut tant terrorisme em continuava donant històries. Però el fet que a Hombre caído hagin entrat quatre relats que transcorren a Alemanya potser és una nova via per a mi.