Gloriosa ‘Resurrecció’ de Currentzis

Després d’interpretar diumenge passat una simfonia de Bruckner en el cicle Palau 100 del Palau de la Música Catalana, el director Teodor Currentzis i la seva orquestra Musicaeterna es va traslladar l’endemà a L’Auditori per oferir, en la temporada d’Ibercamera, una versió impressionant de la Simfonia Núm.. 2, en Do menor, Resurrecció, de Gustav Mahler. Una partitura que el mestre grec ha revisat amb lupa per remarcar la teatralitat i l’espiritualitat que tanca aquesta obra que marca un punt d’inflexió en la creació mahleriana a l’incorporar la veu com un instrument més del llenguatge simfònic.

Notícies relacionades

El plaer d’una història mínima

Emilio Sakraya, la nova il·lusió de Rosalía

La Resurrecció és com un continu crescendo que té el seu punt àlgid en el quart moviment, Urlicht, un Lieder meravellós inserit al mig d’un mar de melodies i textures que Currentzis va saber desgranar per capes, ja que la seva visió va equilibrar veus i timbres per crear pura màgia sonora. I espectacle. El mestre busca sempre un fraseig amb caràcter propi, i aquí ho va aconseguir valent-se d’un intel·ligent concepte de l’agògica –utilitzada sempre amb esperit expressiu– i cuidant les dinàmiques al màxim no només en el conjunt orquestral, sinó en tots els intèrprets, incloent solistes i cor. Aquest últim va aprovar amb nota: el Cor Ibercamera, nascut quan la programadora va celebrar tres dècades de la mà de Mireia Barrera i integrant el Cor Madrigal (que lidera Pere Lluís Biosca) i la Polifònica de Puig-reig (dirigida per Emmanuel Niubó). Per als membres de les dues agrupacions segur que participar en la lectura d’aquesta obra amb un director com Currentzis era un repte fascinant, i així van respondre amb una esplèndida acció de conjunt i un so sumptuós. Perquè el que aquest home va aconseguir en l’últim moviment va ser inèdit, captivador, gloriós, amb tots donant-ho tot.

Currentzis també va comptar amb la soprano lírica Sophia Tsygankova, solista del Teatre Helikon moscovita, i amb la mezzosoprano Maria Barakova; la primera va assumir sense problemes les seves frases, amb gust i concentració, mentre Barakova va cantar amb intenció i adequat dramatisme; de veu flexible i de timbre carnós i sempre audible, el seu Urlich va convèncer com a avantsala d’una finale fabulosa, extravertida, lluint el virtuosisme d’uns músics absolutament entregats. Una vetllada inoblidable.