Viatge a l’abisme d’‘El odio’

"He fet un exercici delictiu: he llistat les persones més importants de la meva vida (excloent la meva família) i he valorat després quines d’elles haurien merescut morir". Amb aquestes paraules arrenca El odio, el controvertit llibre que Luisgé Martín (Madrid, 1962) ha dedicat a José Bretón, empresonat per l’assassinat dels seus dos fills, i que podria arribar a les llibreries avui després que un jutjat de Barcelona denegués dilluns la suspensió provisional de la publicació. El condicional, en aquest cas, no és casual, ja que malgrat que la data de publicació prevista i anunciada era el 26 de març, llibreries consultades ahir per EL PERIÓDICO asseguraven no haver rebut exemplars ni informació respecte a això.

Tampoc l’editorial Anagrama va confirmar que el llibre estigui a les taules de novetats en la data prevista, per més que la setmana passada emetés un comunicat en el qual reivindicava el seu dret a publicar l’obra. De moment, a la web de l’editorial barcelonina la informació sobre el llibre va desaparèixer i l’opció de prevenda estava desactivada.

Un futur incert, doncs, per a un llibre del qual en els últims dies s’ha dit de tot –true crime rigorós per a uns, pornorgrafia de la violència per a d’altres–, i que Ruth Ortiz, la mare dels nens, va intentar paralitzar, escandalitzada davant la possibilitat que es donés veu "a un assassí, a un rei de la manipulació". El 8 d’octubre del 2011, Bretón va assassinar els seus dos fills, de 6 i 2 anys, i va calcinar-ne els cossos com a venjança contra la seva dona, que volia divorciar-se d’ell.

Fascinació "sinistra"

Divendres, en un comunicat, Martín deplorava que una cosa que poques persones han llegit desperti "l’odi públic que ha despertat entre els que no l’han llegit". Vegem, doncs, què explica (i què no) el llibre. No enganya Martín quan diu que El odio no és "una crònica del crim o un relat explicatiu de les seves motivacions i actes, sinó un retrat fosc de l’assassí i una cavil·lació temorosa sobre la misèria humana i dels límits de la crueltat".

Al llibre, l’escriptor també apunta que "els crims comesos contra els fills" li produeixen "una fascinació sinistra pel que tenen de monstruós, per la seva perversitat pura, per aquest aire de suïcidi genètic que els acompanya sempre", raó última que el va portar a fixar-se no tant en el cas com en l’home. El seu interès, va dir Martín a l’assassí, no era policial, sinó antropològic. "Gairebé metafísic". "M’entusiasma el teu propòsit", li va respondre Bretón.

Luisgé Martín va escriure la primera carta a Bretón el juliol del 2021. A l’estiu del 2022, un any més tard i després d’un intens intercanvi epistolar (en total, més de seixanta cartes), van parlar per primera vegada per telèfon. Vuit minuts exactes. Durant tot aquest temps, l’escriptor no va intentar posar-se en contacte amb Ruth Ortiz. De fet, ho va descartar obertament. "El meu propòsit era mirar de comprendre la ment d’algú que havia sigut capaç d’assassinar els seus propis fills, i per a això em resultava distractiu qualsevol altre punt de vista, especialment el de Ruth Ortiz, a qui, en qualsevol cas, no m’hauria atrevit a mortificar amb indagacions", escriu.

Notícies relacionades

Sant Jordi, a buscar un nou bany de llibres i de masses

Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Només una vegada, relata Martín, va veure en persona Bretón. Va passar el desembre del 2023, quan va visitar l’assassí a la presó d’Herrera de la Mancha. A petició del mateix Bretón, l’escriptor li va portar a la presó unes sabatilles d’esport, dues camises, un gorro de llana, un abric i una dessuadora. No ho va comprar ell, sinó que ho va encarregar a la seva mare. "No va sentir cap vergonya per comprar roba a un assassí", remarca Martín. La seva germana, per la seva banda, va afegir al paquet uns acolorits mitjons de ratlles. "Els era igual que fos un monstre, un assassí ferotge que havia acabat amb la vida dels seus propis fills. Veien únicament, com jo, l’home desemparat. Imaginaven la seva soledat, el fred de la presó rosegant-li els ossos, la seva nuesa", llegim.

Articles d’Álex Sàlmon i Ana Bernal Triviño a Participació