La reinserció de Johnny Depp a través de Modigliani

A causa dels estralls causats en la seva reputació personal i professional per anys de batalles legals i un tumultuós divorci de l’actriu Amber Heard, marcat per acusacions de violència domèstica i per un publicitat judici per difamació, Johnny Depp es va convertir en un empestat per als grans estudis cinematogràfics. Això, en tot cas, no li ha impedit emprendre una reinserció professional des de fora dels EUA, que va començar amb el seu treball a la pell del monarca Lluís XV al controvertit drama d’època Jeanne du Barry (2023).

"Els últims temps han sigut a estones bonics i a estones demencials, però no li guardo rancor a ningú", explica l’actor, de 61 anys, sobre el seu passat recent. "Arriba un moment en què t’has de desvincular d’aspectes de la teva vida i sentiments que no t’ajuden. Malgrat el que ha passat, he après molt, especialment de la fortalesa exhibida per les persones que van creure en mi i m’han recolzat, però aprendre té un cost i algú sempre acabarà passant-te la factura. Sigui com sigui, continuo sent fidel a mi mateix, així que em sento afortunat".

Connexió espiritual

D’aquest intent de rehabilitació en forma part la seva nova pel·lícula com a director Modigliani, tres días en Montparnasse, que també protagonitza. Coproduïda entre ni més ni menys que set països –alguns tan poc habituals en la indústria cinematogràfica com Kenya i l’Aràbia Saudita–, ofereix un retrat del pintor i escultor italià Amedeo Modigliani, avui cèlebre tant per les figures humanes estranyament allargades però elegants que va pintar i va esculpir com per la seva proclivitat a la mala vida. En concret, acompanya l’artista al llarg de tres dies convulsos en plena Primera Guerra Mundial durant els quals mira en va de ser reconegut, aprofundeix en les seves addiccions i escapa de la policia a través dels carrerons i tuguris parisencs, i per fer-ho combina tant l’actitud burleta i el to melancòlic com una sèrie de filigranes visuals amb successius diàlegs sobre el valor de l’art i la importància de deixar un llegat.

"Em resulta impossible no sentir certa connexió espiritual amb Modigliani –assegura Depp–. Malgrat que va néixer en la més absoluta pobresa, va tenir tuberculosi de nen i va ser perseguit de per vida per la malaltia, aquell home sempre va mostrar una passió infrangible i una gran determinació a expressar-se sense fer concessions. Em reconec en la seva al·lèrgia a les convencions, la seva lleialtat a les seves conviccions i el seu afany a fer les coses a la seva manera. Com ell, a més, jo he tocat fons diverses vegades, però sempre he trobat un camí a través del qual seguir endavant".

Notícies relacionades

La moda catalana pren la 080

Les bessones no normatives

Tenint en compte que Modigliani va morir als 35 anys a causa d’una meningitis i tan pobre com havia sigut sempre, i que Depp va arribar a ser l’intèrpret més poderós i més ben pagat del món gràcies a la saga Pirates del Carib, la comparació entre tots dos resulta una mica forçada. En tot cas, Depp considera que aquesta diferència òbvia entre tots dos és la mera conseqüència del canvi de signe dels temps. "Els artistes actuals són idolatrats, i el tipus de celebritat que obtenen es considera un senyal d’excel·lència, mentre que per als de fa un segle era impensable aparèixer a les portades de les revistes. Aleshores, crear art estava molt menys recompensat, i exigia més passió, més ambició i molt més compromís. Podria dir-se que era una mica més pur", afegeix Depp, que assegura no sentir-se còmode en aquest present "en què qualsevol pot sortir a la televisió i interpretar una cançó o un número de ball per obtenir els 15 minuts de fama de què va parlar Andy Warhol, o crear per ordinador qualsevol cosa i aconseguir que sigui considerada art. Jo aprecio més els que se serveixen d’instruments simples com la fusta, l’argila, la pintura, la tela o el pinzell".

Originalment, Modigliani, tres días en Montparnasse havia de ser un projecte dirigit per Al Pacino, que en qualsevol cas participa encarnant el col·leccionista Maurice Gangnat, i presentant-lo com un dels molts mecenes de l’època que no van saber detectar el geni de l’italià. Es tracta del primer llargmetratge que Depp dirigeix des del seu debut darrere de la càmera a The brave (1997), que va coprotagonitzar amb el seu ídol Marlon Brando i que al seu dia va ser severament apallissat per la crítica.