‘La fúria’, un retrat incòmode de la violació

El so del cinturó al xocar la sivella al descordar-se, el frec dels pantalons al baixar-se, la respiració entretallada, el forcejament, els sanglots de la víctima i el contacte físic propi d’una relació sexual. Durant el minut que dura l’escena de la violació en la pel·lícula La fúria, la pantalla del cine es fon totalment a negre i els espectadors només senten el desenvolupament d’una agressió sexual. "El so és molt poderós i és gairebé pitjor que t’ho imaginis tu al teu cap. Té aquell punt terrorífic. Vam aconseguir que fos una seqüència molt incòmoda i alhora respectuosa", explica Gemma Blasco (Barcelona, 1993), directora de la pel·lícula que va inaugurar ahir el Festival D’A. "No volia fer una el·lipsi, volia que la seqüència estigués, però volia ser el més respectuosa possible amb les víctimes que poguessin veure la pel·lícula i amb l’actriu i l’actor que anaven a participar en l’escena", afegeix la cineasta.

La pel·lícula, protagonitzada per Ángela Cervantes, que interpreta l’Alex, una actriu de teatre que és víctima d’una violació, ha triomfat després del seu pas pel Festival de Màlaga, en què va obtenir els premis a millor actriu (per a Cervantes), actor secundari (Àlex Monner) i muntatge. La cinta, el primer llargmetratge de ficció de Blasco, està inspirada en una agressió sexual que va viure la mateixa directora catalana, però no és autobiogràfica ni tampoc relata la seva pròpia història. "Tot i que el relat sigui diferent, les emocions són molt semblants", assegura. "Volia fer una història narrativa en la qual poder explicar emocionalment el mateix que jo vaig sentir, que era tota aquesta foscor del procés traumàtic. Aquest tipus de cine que a mi em va costar molt trobar quan em va passar", explica.

L’explosió del MeToo

En el moment en el qual va néixer la idea de la pel·lícula, el moviment MeToo encara no havia explotat en el cine i Blasco va pensar que seria complicat trobar suport econòmic. "Ens van dir que no ens la finançaria ningú", assegura la també guionista. No obstant, amb l’explosió de denúncies d’agressió sexual en el cine, va arribar "un ventall de propostes narratives de la mateixa temàtica, algunes de ben enfocades, moltes no". Per a la directora, moltes de les produccions "han revictimitzat, han utilitzat la paraula víctima en un sentit relacionat amb la debilitat, la fragilitat i la idea de quedar-te apocada, i han utilitzat les violacions com a detonant" per explicar una història de superació. "Per a nosaltres evidentment també és el detonant, però estàs tota l’estona acompanyant-la, no l’abandones", matisa.

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

Per un moment, Blasco va pensar que era massa tard i que ja s’havia tractat aquest tema massa en el cine. Però ara s’ha adonat que encara és necessari "aprendre a acompanyar les víctimes" i que "falten narratives que parlin de la ràbia de les dones i que tenim dret a viure el nostre dolor com vulguem". És per això que La fúria busca ser una pel·lícula incòmoda, fosca i violenta, però que al seu torn sigui respectuosa amb les víctimes i no caigui en l’espectacle.

En la pel·lícula, la protagonista canalitza el seu dolor després de patir la violació a través del teatre i, en concret, de la tragèdia de Medea, d’Eurípides. En el relat del poeta grec, Medea s’apropia del seu dolor i el seu sentiment de culpa quan, per venjar-se de Jàson, el seu marit, mata la seva nova dona i també els seus propis fills.