¿Què portes al bolso de supervivència?

Des de fa mesos, diferents dirigents i Governs ens han estat preparant, a través del relat parlat però també del visual, per a un possible escenari bèl·lic. Fa just un any, molts ja vam advertir que les fotos d’Emmanuel Macron en samarreta, amb les celles frunzides i els bíceps inflats, colpejant un sac de boxa no eren només un altre magnífic retrat en blanc i negre del compte d’Instagram de Soazig de la Moissonière. Perquè les imatges van aparèixer quan el líder francès va instar Europa a endurir la seva resposta a les accions de Rússia a Ucraïna.

Una mica desorientats, a la Comissió Europea encara no saben com adreçar-se als ciutadans. Amb tal de no alarmar la població, de vegades cauen en l’infantilisme i el superficial. Perquè el vídeo de la comissària europea de Gestió de Crisis, Hadka Lahbib, és una rèplica del que la revista Vogue fa anys que fa a les xarxes amb actrius, cantants i famoses: mostrar i descriure què porten al bolso. Dels imprescindibles al necesser d’una celebritat hem passat al kit de supervivència davant una guerra, ciberatac o qualsevol conseqüència del canvi climàtic.

Amb un vestit blau cel i unes vambes que cridaven l’atenció, Lahbib utilitza un aparent to còmic per conscienciar i no alarmar mentre descriu el que hauríem de portar a sobre en cas d’emergència: ulleres ("superimportant si vols veure el que passa… o no", afegeix), documents en una funda impermeable ("important a la plujosa Brussel·les", apunta), aigua potable; navalla suïssa, medicines, aliments envasats, diners en efectiu, unes cartes i una ràdio de piles… I malgrat que en la roda de premsa on es va presentar el kit de supervivència de 72 hores va insistir que el missatge era seriós, la comissària va tornar a fer broma al suggerir que hauríem de comptar "amb tot el necessari per cuinar uns espaguetis a la putanesca: pasta, tomàquet i olives". Potser va decidir seguir el consell de Billy Wilder: "Si dius a la gent la veritat, sigues graciós o et mataran".

Podria semblar que el context internacional obliga a mirar de cara una realitat crua bastant probable. I no únicament per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia o el genocidi a Gaza, també per la guerra econòmica i mediambiental de Trump i el seu afany d’annexionar-se el Canadà o aconseguir Groenlàndia. D’altra banda, els que s’oposen a la guerra (espero que sigui la majoria) segueixen sense comprendre que la negació és contraproduent. I no em refereixo als que mantenen una actitud naïf davant la vida, als que hauríem de protegir per brindar-nos la possibilitat de continuar somiant en positiu.

"Que s’hi posi"

Notícies relacionades

IMB School: com aprendre a liderar el negoci de la música

Assimilar tota la nova música ja és impossible: relaxi’s i disfruti

Em refereixo a tots els que mantenen el "no a la guerra" quan existeix la possibilitat de reclamar la pau. En programació neurolingüística, el "no" té poca repercussió i sempre es convida a fer els anunciats i peticions en afirmatiu. Per tant, dir "no a la guerra" o "no passaran" no serveix de res (com bé s’ha constatat en diferents moments de la història). Pitjor encara, l’ús d’aquest tipus de llenguatge contribueix al relat bèl·lic. En aquest mateix sentit, ahir en els informatius, un dels defensors del "no a la guerra" assegurava que serien "bel·ligerants" en el seu "combat"…

És tot tan extremadament preocupant però divertit alhora que només falta Gila preguntant per l’enemic: "Que s’hi posi".