Maria Hein en mode samurai

En el tercer àlbum de Maria Hein floten els temes nuclears del seu imaginari, l’amor i el desamor, però amb un caire diferent. Katana acull ombres i violències, i s’olora la sang en la mateixa cançó titular, entorn d’aquesta imatge del sabre tradicional japonès, propi dels samurais. ¿Una nova Maria Hein truca a la porta? "Volia deixar enrere aquesta imatge d’una Maria innocent, dolça, nena, i passar a fer una mica més adult, en lletres i en sons", explica la cantant i compositora de Felanitx, veïna de Barcelona des del 2021.

L’evolució és molt perceptible, perquè veníem d’un parell de senzills (Hana i Mochi de sakura publicats fa un any) banyats en una estètica k-pop amb uns certs ecos infantils. Ara buscant pistes que l’ajudessin a definir-se "al 100%", Maria Hein, que a l’octubre va complir 21 anys, mira més al Japó, una picada d’ullet al seu pare, que quan era petita la va animar a practicar judo i que tenia a casa dos bonics exemplars de catana. "Una arma preciosa. Volia que fos el símbol del disc, perquè és alhora elegant i letal, perillós. Jo soc una mica així, tinc aquestes dues cares, sòbria i amb molt caràcter. ¡Però que ningú pensi que soc una bruixa!", riu. "Una mica rancorosa sí que soc, i això surt el disc, transformat en venjança, però d’una manera metafòrica". Aquest "kill, kill" un tag que esquitxa algunes cançons (inspirat en el film Kill Bill, apunta a "matar els records, el passat)".

Aliança amb Mushka

Ha treballat aquesta vegada amb set productors, jugant amb els extrems. Figures reconegudes de l’entorn urbà com Kabasaki, Bexnil i Roots conviuen amb Joan Lupi i Camil Arcarazo, músics d’ascendent jazz. "He ajuntat pols oposats a moltes parts del disc. I al mig hi ha Sr. Chen i Jovedry", explica. En tres temes apareix, com a coautora, Mushka, de qui destaca sobretot "el seu llenguatge molt interessant com a lletrista".

Katana desplega un cançoner envoltant, amb un halo oníric en frec amb la sensualitat i el misteri, a través de beats minimalistes i suggerents dinàmiques melòdiques. Sintonia amb el Japó en els vídeos de Nonadas, gravat a la jungla de neons de carrer de Tòquio, i de Ninges el nou, on veiem Maria Hein a l’habitació d’un ryokan. "Explica la història d’amor impossible amb un ninja, que es passa la vida matant gent. No t’agrada el que fa, però fins i tot així no pots evitar que t’agradi aquesta persona".

Si res ha distingit sempre Maria Hein és el seu registre vocal, un ingredient que en l’actual pop urbà sol ressaltar-se poc, emmascarant-lo amb efectes de producció. "Molta gent em diu: ‘aprofita aquesta veu que tens, que no sempre s’aprecia en les teves cançons’", explica. Allà hi ha De nit peça gairebé a cappella on s’aprecia el seu distingible melisma mediterrani, com en l’adaptació de Alenar, de Maria del Mar Bonet. "Ella és el meu primer referent. També Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Maria Arnal... Aquestes dones cantants han fet que jo tingui aquesta manera de cantar".

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

On més llueix el seu poder vocal és la que culmina l’àlbum i completa el recorregut cap a la foscor: ni més ni menys que una adaptació del Cant de la Sibil·la. Un fragment de cinc minuts i mig del drama litúrgic medieval. Ella el canta des dels nou anys. "La Sibil·la forma part de mi, de les meves arrels, de Mallorca i dels Països Catalans. Ella és una dona poderosa que canta amb una espasa, que és com una catana, així que vaig veure molt sentit a incloure’l a l’àlbum," explica. La peça dialoga amb la que obre el disc El jorn final, amb el seu albirament de la fi del món.

Allà, la violència ja no és metafòrica. L’elecció d’aquest tema, ¿té alguna cosa de reflex d’aquests temps en què ens amenacen epidèmies i conflictes bèl·lics? "Sí, jo penso en la fi del món. Més que res, perquè ens estem carregant el planeta en tots els sentits, a nivell moral i biològic. La toxicitat de les xarxes, les guerres, l’escalfament global...", reflexiona.