La (nova) reivindicació de Jeanette

Se succeeixen les onades generacionals en el pop i el nom de Jeanette sempre acaba sortint quan menys l’esperes. Aquesta vegada, per partida doble. Una nova gravació de la cantant, el tema Como un cristal, duet amb Lucas Bun, ha vingut a encavalcar-se en el temps amb la revisió d’un dels seus clàssics, El muchacho de los ojos tristes, a càrrec de la texana Selena Gómez. "No estava planificat, ha sortit tot alhora", riu ella, enxampada enmig dels seus freqüents viatges a ultramar. "Jo no paro. Acabo de tornar de Colòmbia i torno a marxar per a una gira per sis països de Llatinoamèrica".

Però Como un cristal trenca un llarg silenci discogràfic: és la seva primera gravació d’una composició inèdita en gairebé dues dècades, des de CD virgen, una cançó que va formar part de l’àlbum conceptual de Luis Troquel De Benidorm a Benicàssim (2006). Aquest periodista i autor de cançons firma també la nova peça, un mig temps d’embriagadora dinàmica melòdica, gravat amb la producció de Pau Aymí. "Mira que jo soc complicada per cantar cançons d’altres i per fer duets, gairebé sempre dic que no, però em vaig enamorar de la veu de Lucas, que és una cosa impressionant –assenyala Jeanette–. I després, em vaig enamorar de la cançó, de la melodia. La vaig veure molt meva".

Aquesta gravació, i el seu videoclip, l’ha tornat a portar a Barcelona, on va començar la seva carrera, cap a l’any 1966. Nascuda a Londres, criada a Los Angeles, es va instal·lar aquí amb la seva mare quan era adolescent, i va portar amb ella el bagatge musical nord-americà. "El meu rotllo eren The Lovin’ Spoonful i The Byrds. Tot el que era hippy", apunta. El contrast amb l’Espanya franquista va ser agut. "La primera vegada que vaig anar a TVE em vaig presentar en texans, i Rafael Trabucchelli em va dir: ‘Escolta, aquí a Espanya les noies no surten en blue jeans a la tele. Ves a comprar-te un vestidet’. Jo era molt americana".

Trabucchelli, l’artífex del so Torrelaguna. "El millor d’aquella època va sortir a Hispavox gràcies a ell, que era un monstre, i als arranjaments de Waldo de los Ríos", assenyala. Ja abans havia topat amb altres portents, Toti Soler i Jordi Sabatés, a Pic-Nic, el grup amb el qual va gravar Cállate niña. En els seus inicis es deia Brenner’s Folk (pel veneçolà d’origen alemany Vytas Brenner), i havia debutat a Edigsa amb un epé en català. "Encara el parlo una miqueta quan vaig a Barcelona. M’agrada molt".

Cançons com Soy rebelde (1971) i Estoy triste (1972) la van projectar com a noia introvertida i melancòlica, una imatge amb què ella discrepa cordialment. "¡No m’hi identifico en absolut!", riu. "Soc tan diferent... Extravertida, tinc un caràcter fort, dic renecs...". Va compondre per a ella Manuel Alejandro, tot i que l’èxit internacional més important l’hi va brindar José Luis Perales amb ¿Por qué te vas? (1976), disc d’or a França (500.000 còpies) després de la seva inclusió en la banda sonora de Cría cuervos, de Saura. Tant França com Luxemburg li van proposar anar a Eurovisió. "Vaig dir que no perquè no m’agrada competir".

L’àlbum indie que no va ser

Jeanette assegura que ha tingut "una sort impressionant" per haver pogut comptar amb "els millors músics, productors, discogràfiques...". Als 70, van passar per la seva banda rockers com Rosendo (abans de Leño) i Sherpa (futur Barón Rojo). I molts anys més tard (el 2007), una corista i saxofonista anomenada Sílvia Pérez Cruz va girar amb ella en la banda que li va muntar Raúl Refree. En aquella època, que el seu nom era evocat en l’escena indie-pop, s’esperava un disc que no va arribar. "Vam anar de companyia en companyia i al final me’n vaig cansar". Tampoc ara se sent molt motivada per gravar un àlbum. "Crec que he fet tot el que havia de fer".

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

Es va integrar durant més de tres dècades a la caravana Míticos 70, amb Lorenzo Santamaría, Tony Ronald i Micky, però no s’ha abonat als aquelarres nostàlgics dels platós televisius. "Hi ha tanta porqueria... Hi ha molts programes a què m’he negat a anar. Al de Terelu Campus no hi vaig anar mai i m’ho van proposar mil vegades, cada setmana. ‘Però si et pagarem...’. Crec que vaig ser l’única que no hi va anar".

Però Jeanette sempre torna, i li surten fans de sota de les pedres (Coque Malla, Bunbury, Amaia, Ojete Calor), i ara hi ha aquesta altra novetat, El muchacho de los ojos tristes, en una reconstrucció, més que versió, de Selena Gómez que li ha generat una mica de desconcert. "Ha canviat una part, això és una cosa que es fa molt últimament. És acceptable. Suposo que als més joves els agradarà més aquesta versió que la meva", reflexiona amb un convenciment justet. "Però a mi tot això em va bé. És clar que em sento reconeguda. Les meves cançons estan agradant a la nova generació, i és bo per a mi. I per a Manuel Alejandro".