Rosario transforma un vell dolor en celebració

El pas dels anys no ha jugat en contra de Rosario: les fusions sonores arrelades al sud manen i ella pot alçar-se com la gran hereva d’una estirp que segueix molt viva en l’imaginari col·lectiu, la que uneix els cognoms González i Flores. Aquesta gira antològica, Universo de ley, invoca un àlbum important, aquell De ley (1992), que va traçar el camí del seu mètode gypsy-funky, posant una mica de soul a l’art gitano.

D’aquest disc va partir ella, ahir a l’Auditori del Fòrum (festival Guitar BCN), en un concert ric en relleus, perquè el seu no és lineal i fon sensualitat i mística, poesia i galimaties. Van destacar, d’entrada, aquelles cançons que un dia li va brindar el seu germà Antonio, de Mi gato, amb el seu recital d’onomatopeies, a la tènue Sabor, sabor. I la crucial De ley, aquesta amb la firma de Manolo Tena.

Rosario, vestida de curt, cames en dansa, sense parar d’anar d’una banda a l’altra de l’escenari, dominant el quadre sencer. Una veu en estat de revista, amb la seva tessitura carnosa. Cantava a casa, podríem dir. "La meva bonica terra, la terra del meu pare", va celebrar en consideració al senyor Antonio González, el Pescaílla. "Hi ha els meus cosins per aquí", va advertir mirant a la platea. Al "rei de la rumba" el va invocar a Al son del tambor, amb les seves cites a Gràcia i el ventilador.

Però ella, amb 33 anys de carrera a sobre, no depèn d’un únic àlbum i allà hi van ser Siento, amb l’eixelebrada entrada vocal de Chonchi Heredia (a qui vam poder veure a l’última gira d’Estopa), i Cómo quieres que te quiera (a duo enllaunat amb Sebastián Yatra). Electricitat rockera a Mucho por vivir i accents funky a Estoy aquí. I aquesta composició pròpia, ¡Qué bonito!, escrita en un moment d’esquinç. "Quan el meu germà se’n va anar".

Àmplia tropa la que va acompanyar Rosario, 12 adjunts, incloent-hi sengles bailaors. I, bé, sí, molt funk i bastanta guitarra elèctrica, però per incendiar la sala, rumba a discreció, clar que sí, amb Escucha primo, La casa en el aire i Muchas flores (la peça de Ramonet també coneguda com a Marcha, marcha), al camí del bis. L’arrelam familiar va marcar territori també al final, quan, després d’invocar Nino Bravo (Te quiero, te quiero), va tornar a l’enyorat Antonio en un No dudaria, en què el vell dolor es va transformar en sentida celebració. Ella en sap, d’això..

‘Universo de ley’

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

28/03/25

Auditori del Fòrum