‘Split Fiction’, o el miracle d’escriure a quatre mans

L’any 2014, a Estocolm, Suècia, algú anomenat Josef Fares va fundar una companyia de videojocs decidida a canviar per sempre el món dels videojocs. O, almenys, a contribuir a expandir-ne les dinàmiques –cosa que, en llenguatge de ficció, ja sigui novel·la o pel·lícula, relat, història, seria la forma. ¿Que com ho faria? Com ja havia començat a fer-ho abans de fundar-la. Josef Fares –que també és director de cine– va publicar el 2013 el seu primer videojoc. Es titulava Brothers: A Tale of Two Sons. En el videojoc, el jugador controla, alhora, dos germans en un món èpic fantàstic -tolkienià- en què trobar la cura per a la malaltia del seu pare. ¿I no és complicat tenir dos caps? Sí, però sobretot és diferent.

El mètode Fares

Perquè posar a les teves mans la vida de dues persones –que prenen decisions pel seu compte, tot i que tu ets l’únic que les pren– és obligar el jugador, o la jugadora, a entendre que hi ha algú altre. Que no està sol. Que ha de tenir en compte algú més. És curiós. Fares, que va néixer a Beirut fa 47 anys, té un germà actor –que es fa dir Fares Fares– i tot en la seva vida està duplicat, també tot allò que crea.

Perquè a aquest Brothers –un petit enorme èxit indie, que gairebé va aconseguir arribar a vendre un milió d’exemplars– el van seguir un parell de videojocs artístics cooperatius. El primer, A Way Out, va inaugurar la seva peculiar manera d’entendre el joc cooperatiu. Dos tipus es coneixen a la presó, intenten matar-ne un, decideixen escapar-se. ¿I com ho fan? Junts.

El que té de revolucionari el mètode Fares –que acaba de llançar una nova fita, de seguida hi arribarem, perquè a més és una fita que té a veure amb la literatura, ¡amb dues escriptores!– és que permet necessitar l’altre; no només ho permet, sinó que t’obliga que el necessitis, tenint en compte que per fer certes coses, per completar, de fet, qualsevol acció, necessites l’ajuda de l’altre, ja juguis sol o en companyia, però millor si ho fas en companyia, i sempre és una companyia local, és a dir, no es juga online, necessites que l’altre sigui al teu costat, trencant amb sovint l’exclusiva bombolla del jugador únic davant la pantalla. ¿I no hi ha un immens món d’emocions per explorar, i per viure, gràcies als videojocs, des de dins?

It Takes Two –literalment ‘se’n necessiten dos’– posava en mans dels jugadors un matrimoni que discutia més del compte i havia decidit separar-se, i que en un gir inesperat dels esdeveniments acaba dins dels dos ninots preferits de la seva filla –que els ha sentit dir que tot s’havia acabat, i han sigut les seves llàgrimes les que han donat vida a aquests ninots–, i haurà de col·laborar si vol 1) salvar la vida, perquè la vida es complica quan ets diminut i vius en una casa immensa, i 2) tornar a recuperar la seva mida per poder separar-se. ¿I què dirien que passa en el transcurs de la història? Que l’un i l’altre llimen les asprors, i descobreixen que l’altre no estava intentant enfonsar-los i que, en el fons, tot ha sigut una col·lecció immensa de malentesos.

Un supermalvat emocional

La talladora de gespa és, en aquest sentit, un supermalvat. Però un supermalvat emocional. Al pare li encantava tallar la gespa, però feia massa que no ho feia, i la mare va arraconar la talladora, i el pare va creure que l’havia llençat, i de sobte, és allà, i els ajudarà a arribar a un altre lloc, però només la podran posar en marxa junts. És una mica, It Takes Two, una espècie de Cariño, he encogido a los niños versió interactiva, i en la qual els nens són els pares i tenen aspecte de ninots de pelfa. ¿Hi ha ninots de pelfa al seu nou videojoc, el nouvingut –fa tan sols dues setmanes– Split Fiction? No, hi ha dues escriptores sense publicar que han d’escriure a quatre mans una novel·la o, més aviat, intentar sortir-ne.

Notícies relacionades

Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Carranza i Puntí reflexionen sobre literatura i la BCN d’avui

En realitat, la novel·la no és una novel·la, sinó una simulació. En el futur en què viuen la Mio i la Zoe, les escriptores protagonistes, les històries les compren companyies que les transformen en mons als quals la gent es pot traslladar.

I quan accidentalment n’acaben un –en una barreja de tot el que han escrit: un món de ciència-ficció amb monstres atàvics i naus espacials–, s’han d’avançar a allò que tenien al cap escriure per poder sobreviure i tornar a la realitat, en què la companyia en qüestió planeja robar-los la seva obra. El que proposa Fares és, una vegada i una altra, advertir que compartir –també i especialment dins de la teva pròpia bombolla d’entreteniment– suma en molts, infinits, sentits. I és un miracle.