Els feliços vells temps

Mumford & Sons van aconseguir anys enrere un inesperat quòrum amb el seu folk-rock balsàmic i enfortidor de l’esperit: aquell ple, el 2019, del Palau Sant Jordi, local al qual tornaran a la tardor, el 23 de novembre vinent. Rodaven llavors el seu quart àlbum Delta, ric en crescendos aparatosos, obert a la pista electrònica. Ara Rushmere és una altra cosa, més recollit i també més expeditiu, sense abdicar d’aquesta ambició tan seva d’abraçar i reconfortar l’oient.

En aquests anys han passat coses: la pausa pandèmica, el disc en solitari de Marcus Mumford (i el seu duet amb Pharrell Williams a Good people), i la marxa de l’home del banjo (i la guitarra), Winston Marshall. Moviment de peces que ha portat el grup londinenc, ara un trio, a tornar a certa idea de foli en blanc i a honrar els orígens. Buscant les essències primigènies, Rushmere s’ha gravat en bona part a la ciutat fetitxe del country, Nashville, amb Dave Cobb (còmplice de l’últim John Prine i de figures com Brandi Carlile i Sturgill Simpson) a càrrec de la producció.

Aventures juvenils

El tema titular també mira a les arrels, d’una manera més personal, ja que evoca un llac de l’àrea londinenca, a Wimbledon, que va ser escenari d’aventures juvenils dels membres de Mumford & Sons, en els temps en què es van decidir a formar una banda. Aquesta cançó va ser el primer single (va sortir al gener) i representa el perfil més extravertit del disc amb el seu recorregut in crescendo, construït de la mà del hit maker Greg Kurstin. El distintiu so de banjo continua allà, ara puntejat per Matt Menefee, del grup Mountain Heart.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Però Rushmere, l’àlbum, combina registres i, tot i que no deixa de banda aquesta inclinació per inflar les línies melòdiques més de l’indispensable (Malibu, Anchor), fa que ressonin les fibres acústiques i les harmonies vocals. Allà hi ha els arpegis de Monochrome, la guitarra finger-picking de Where it belongs o el duet purificador de Blood on the page, amb la cantautora californiana Madison Cunningham. En realitat, no fa falta que es posin intimistes per resultar creïbles o eficaços: una de les millors cançons és Surrender, un número rock bastant pla, de dinàmica final imparable (i eco springsteenià). També puntua alt Caroline, temperamental sense afectacions i dotada d’una simpàtica tornada. I Truth és rockera sense ser ampul·losa.

Com a última estació, Carry on és més redundant i s’acomoda en el seu halo transcendent i en sentències tirant a encartonades de l’estil de "no hi ha el dimoni als ulls d’un nen". Tancament d’un àlbum en el qual Mumford & Sons ens diuen que no van perdre el món de vista amb les ostentacions de Delta i que continuen sent aquest grup una mica estrany que un dia es va dignar a batejar-se amb un nom de negoci familiar antic.