Los Planetas, el ‘big bang’ de l’‘indie’

L’estrena de la pel·lícula Segundo premio (Goya a la millor direcció per a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez) i la molt exitosa gira de celebració del trentè aniversari de Super 8 van demostrar l’any passat que Los Planetas continuen sent avui una referència ineludible en la cultura popular espanyola. Ara, la imminent publicació del disc-homenatge Super H (a la venda el 4 d’abril) aporta una nova prova que el llegat de la banda no només no ha perdut vigència, sinó que ha adquirit condició totèmica.

Promogut per Casa Maracas, l’agència de representació de Los Planetas, i "supervisat" (així apareix en els crèdits) per J y Florent, Super H ofereix una relectura de les 10 cançons de Super 8 (més un bonus track en la versió digital) a càrrec de diversos artistes. N’hi ha prou amb una ullada a la llista de participants per constatar que la influència del grup granadí transcendeix gèneres i generacions: la meitat ni tan sols havien nascut quan Super 8 va veure la llum el juny de 1994.

Pedra fundacional de l’‘indie’

És el cas del murcià Marcelo García, més conegut com Marcelo Criminal, que assegura que va conèixer Los Planetas als vuit o nou anys a través d’una cançó, Una nueva prensa musical, inclosa en un disc recopilatori que li va deixar el seu oncle Longinos. "Per a mi va ser increïble sentir aquesta quantitat de soroll, i vaig passar hores i hores intentant desxifrar la lletra –explica–. Actualment continua sent la meva cançó preferida d’ells perquè aquest impacte és irrepetible". Marcelo, que en Super H porta Rey Sombra al seu terreny de cantautor pop de baixa fidelitat, considera que Los Planetas són avui "el substrat del que beu gairebé qualsevol pop rock de vocació més o menys alternativa" i apunta que Super 8 és "un disc hiperprecís" que va servir per "codificar el so indie espanyol". "A partir d’aquí, la majoria de grups nous volen sonar com el Super 8", afegeix el murcià.

No està malament per a un àlbum que el seu primer any de vida amb prou feines va vendre entre 3.000 i 4.000 còpies (una quantitat ridícula en aquella època per a una multinacional) i que, en paraules d’un alt directiu de la companyia citades per Nando Cruz en el seu llibre Pequeño circo, és "el disc que més malament sona de tota la història de RCA". En qualsevol cas, hi ha consens en apuntar que la importància de Super 8 com a pedra fundacional de l’indie va més enllà del so i arriba a diverses àrees del negoci musical.

"Los Planetas i els seus col·legues promotors es van inventar la indústria que ara ens dona feina a nosaltres", afirma Álvaro Rivas, cantant i lletrista d’Alcalá Norte, grup revelació del 2024, que en només uns mesos ha passat "de tocar en bars madrilenys a ser empresaris que facturen grans quantitats i planegen estratègies a mitjà i llarg termini". "Si ens movem en un entorn tan propici per a la professionalització –assenyala Rivas– és perquè Los Planetas de mitjans dels 90, els de Super 8, van teixir aquestes xarxes que nosaltres ara ens enfilem". En Super H, Alcalá Norte agafa la cançó 10.000 i li canvia la tonalitat, la melodia, la lletra i els arranjaments per crear una composició nova –10k– que firmen com a pròpia.

Rivas, nascut el 1995, no va descobrir que li agradaven Los Planetas fins que, amb 20 anys, els va veure tocar el tema Alegrías del incendio en un concert a la plaça de toros de Getafe al qual havia acudit per veure actuar Él Mató a un Policía Motorizado. La banda argentina, que sempre ha mantingut una relació d’admiració mútua amb els granadins, participa també en el nou disc-homenatge amb una versió d’Estos últimos días.

Los Planetas, en català

Com el cantant d’Alcalá Norte, els empordanesos Cala Vento també van arribar tard a Los Planetas. De fet, Joan Delgado (bateria i cantant) admet que ni tan sols els havia escoltat fins que "els mitjans van començar a comparar" els dos grups. Tant ell com Aleix Turon (guitarrista i cantant) van connectar especialment amb les cançons del disc Una semana en el motor de un autobús "per la part emo que tenen". I, tot i que no creuen que Los Planetas hagin tingut una influència directa en la seva manera de fer música, sí que estan convençuts que "mereixen un homenatge pel recorregut i el treball ben fet durant tants anys". Cala Vento interpreten en Super H la cançó Si está bien, en la qual canten una estrofa en català. "No sabem si algú els havia traduït abans, però ens va semblar curiós fer-ho".

El barceloní Edu Requejo ha gravat una versió de Manchas solares (un tema que va aparèixer a la cara B del single Himno generacional #83) que s’inclou com a extra en l’edició digital de Super H. Nascut el 1997, Requejo recorda haver escoltat Los Planetas des que era petit perquè el seu pare "els posava sovint en els viatges amb cotxe". "L’homenatge a Super 8 és una prova més del lloc que ocupen Los Planetas en la història musical del nostre país –sosté–. El fet que artistes tan dispars hàgim connectat amb la seva obra i ens hàgim unit per interpretar-la afirma una vegada més que la seva influència transcendeix les modes passatgeres i que la seva música ocupa un lloc profund".

La ona expansiva del grup granadí arriba també de ple a la banda que encapçala la nova generació de pop de guitarres espanyol, Carolina Durante. "Tant de bo un dia arribem a suposar per a algú el que van suposar Los Planetas per a mi", declarava Diego Ibáñez, cantant del quartet madrileny, en una recent entrevista a EL PERIÓDICO. Carolina Durante, que obre Super H amb una vitaminada relectura de De viaje, ha reclutat Esteban Banin Fraile, teclista de Los Planetas durant 25 anys, com a músic de reforç per a la gira de presentació del seu últim elapé, Elige tu propia aventura.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

A més de tots els esmentats, també participen en el disc d’homenatge a Super 8 Depresión Sonora (que es fa càrrec del hit Qué puedo hacer), Melenes (Jesús), Las Dianas (Brigitte), Los Punsetes (Desorden) i Triángulo de Amor Bizarro (amb una estratosfèrica versió de La caja del diablo).

Com en l’àlbum original, el disseny gràfic va a càrrec de Javier Aramburu, que aquí converteix la icònica il·lustració de la portada del disc en un artesanal plat de ceràmica. Potser és una subtil manera de recordar-nos que, 30 anys després, Los Planetas han deixat de ser avantguarda per convertir-se en tradició.