Javier Cercas: "Jo soc el diable que entra al Vaticà"

Un ateu al Vaticà. Quin començament.

Així va començar, sí. Quan em van oferir aquesta oportunitat, jo el primer que els vaig dir és: "Però ¿no saben que soc un home perillós?». No sé per què em van elegir a mi.

¿I no va preguntar?

No m’interessava. Si em donen aquesta oportunitat única que no havia tingut res, l’aprofito. ¿Per què m’elegeixen a mi? M’és igual. Soc molt conegut a Itàlia, i això hi va poder influir. Però diu molt de com és aquest Papa i de com hauria de ser l’Església avui. Perquè buscaran un home que saben perfectament que no és de la seva corda.

És més: Lorenzo Fazinni, director de la Libreria Editrice Vaticana, li diu després de proposar-li el llibre que, com torni del viatge convertit, no venen "ni un punyeter llibre».

Exacte. Ells sabien perfectament que jo era ateu. El Papa el que ha volgut és que l’Església vagi a buscar els que no són com ells. Se’n va a Mongòlia, a països que no són catòlics. Parla amb musulmans, amb budistes, amb gent que no és de la seva corda. Alguns catòlics l’hi han retret, perquè entenen que no fa cas dels catòlics. Això, per començar, no és veritat, però sí que és cert que, com els missioners, busca parlar amb el que no és com ell. Aquest Papa és molt singular. No sé si n’hi ha hagut un altre d’igual. Ve d’un lloc diferent.

En un moment del llibre ironitza preguntant-se si no el deuen haver escollit per blanquejar l’Església.

Sense ironia, no hi ha novel·la. I sí, clar, jo ironitzo sobre mi mateix. Hagi escrit el que hagi escrit, sempre m’han dit que estava blanquejant: si escric sobre Sánchez Mazas, estic blanquejant el feixisme; vaig escriure sobre Enric Marco i l’estava blanquejant. El que passa és que els escriptors ens dediquem a entendre, i hi ha gent que no comprèn que entendre no és justificar, sinó exactament el contrari. Entendre consisteix a donar-te els instruments per no tornar a cometre els mateixos errors. Si jo soc capaç d’entendre un feixista, puc combatre un feixista. Si jo soc capaç d’entendre un terrorista, tinc elements per combatre un terrorista. Quan es tracta de literatura, l’únic jutge possible és el lector.

¿S’assembla en alguna cosa Francesc als personatges d’altres dels seus llibres?

Deia Flaubert que n’hi ha prou de mirar atentament una cosa perquè es torni interessant. I amb les persones passa el mateix. El Papa és un personatge moltíssim més complex del que presenten els seus propagandistes. Al final, totes les meves novel·les i totes les novel·les que a mi m’importen, del Quixot cap aquí, són novel·les policials: en totes hi ha un enigma i algú que l’intenta desxifrar. Aquí, l’enigma, més que Francesc, és l’enigma fonamental de la civilització.

La resurrecció.

¡I la vida eterna! Això és un enigma colossal, i és el que és realment al centre del llibre. Francesc és el representant d’aquest enigma. És l’encarnació pura d’aquest enigma que es troba al cor de la nostra civilització.

I, tot i així, gairebé ningú li pregunta al Papa sobre això.

Això em sorprenia. El Papa és papa no perquè en sàpiga d’Ucraïna o de l’emigració, sinó perquè en sap de la resurrecció de la carn i de la vida eterna. I sobre això ningú li preguntava. A mi em tenia totalment perplex. Sense la resurrecció de la carn i sense la vida eterna, el cristianisme no existeix. Nosaltres venim de Jesucrist i de Sòcrates. D’Atenes i de Jerusalem. Qui no entengui això, és un analfabet. L’enigma és colossal, però jo el tracto a partir del més elemental, que és de la meva pròpia experiència. És a dir, arribo a això perquè la meva mare, després que el meu pare morís, creia que tornaria a veure’l. Això li havia promès el catolicisme. I jo vaig anar a preguntar-li al Papa si era veritat que la meva mare veuria el meu pare després de mort. L’enigma no direm si es resol.

Però el final és bastant sorprenent.

És al·lucinant, sí. He descobert que cal tenir paciència amb la realitat perquè t’entregui el millor que té. Quan escrius una novel·la en la qual no pots inventar res, si tens paciència, una mica de sort, i reses molt, tot i que siguis ateu, al final la realitat pot entregar-te alguna cosa així. He tingut molta sort.

¿I també ha resat?

Dec haver resat molt, sí, perquè és un regal immens.

Francesc, escriu, és un papa diferent, el papa de les primeres vegades. ¿Hauria acceptat una proposta similar amb Joan Pau II o Benet XVI?

Sense cap mena de dubte. A mi el que m’intriga és el Vaticà, l’Església. Però no crec, honestament, que a cap altre Papa se li hagués acudit. Em semblaria estranyíssim. Una de les preguntes implícites que hi ha al llibre és què és avui l’Església. Sempre m’ha interessat l’assumpte, precisament perquè soc ateu i anticlerical. Anticlerical com el papa Francesc.

Es va fer escriptor, confessa, perquè va perdre la fe.

És una cosa que tenia una mica amagada, però la meva vocació literària neix de la pèrdua de la fe. Jo soc fill d’un doble desarrelament: d’una banda, un desarrelament geogràfic; i, de l’altra, un de religiós, espiritual. Un estiu, un d’aquells estius que tornàvem al poble, em vaig enamorar d’una noia i vaig tornar a Girona desesperat, perquè estava enamorat fins al moll de l’os. L’únic que volia fer era penjar-me del cimbori de la catedral. En aquell moment, em va canviar la meva manera de llegir. Vaig anar a buscar el llibre més seriós que vaig trobar, que va ser San Manuel Bueno Mártir i vaig començar a llegir no només per plaer, sinó també a la recerca de coneixement. La literatura es va convertir per a mi en un substitut, en un succedani de les religions. Vaig allà a la recerca de certeses, de les seguretats que a mi m’havia proporcionat la religió, però la literatura no et dona certeses. Només dubtes i més inquietuds.

¿Com surt d’El loco de Dios en el fin del mundo l’ateu, anticlerical, laïcista militant i racionalista contumaç que va començar a escriure el llibre?

A mi aquest llibre m’ha canviat en moltíssimes coses, però continuo sent ateu. No puc sortir del meu ateisme, em costa molt. Hi ha un salt que no soc capaç de fer, que és el de la fe. Continuo sent un racionalista contumaç. Continuo sent, sens dubte, anticlerical. Fins i tot més que abans, perquè un dels elements capitals del discurs religiós de Francesc és el seu anticlericalisme. És fonamental per a ell. El clericalisme significa que el clergat, el sacerdot, està per sobre dels fidels. I això és letal. És el càncer de l’Església.

Notícies relacionades

La moda catalana pren la 080

Les bessones no normatives

¿Col·locar en l’arrencada una cita de Sympathy for the devil dels Rolling Stones és una provocació?

Clar. "Please allow me to introduce myself». Jo soc el diable. El diable que entra al Vaticà. És una ironia, però una ironia seriosa. A més, Sympathy for the devil, que és una obra mestra, és una cançó religiosa.