Enrique Vila-Matas, escriptor: "Els rars, els que es distancien del temps, són els que s’han mantingut"

Canon de cámara oscura comença gairebé com una novel·la de ciència-ficció, però no triga a canviar de rumb. ¿Què és exactament?

És el cànon que fa un personatge anomenat Vidal Escabia per consell d’un escriptor que ha sigut el seu mestre perquè treballi en alguna cosa que l’entretingui.

Vidal selecciona autors com Musil, Barthes o Ribeyro. ¿S’assemblaria el seu cànon al de Vila-Matas?

No, però en les seves eleccions no hi ha ni un sol llibre que em molesti. Són llibres que jo aprovo també. De fet, són els que he manejat al meu despatx durant un any i mig. Seria, doncs, un diari de lectures. És un cànon de 70 llibres, però al final només n’hi apareixen 35. Ja sé que és una mica confús, però és una ficció; la ficció d’algú que fa un cànon que se sospita que podria no ser d’aquest món.

La sospita, de fet, dura poc. ¿Què li permet un narrador tan peculiar com Vidal Escabia?

De vegades m’han dit que sempre estic parlant de llibres, molt ficat en el literari, i que hauria de ser més humà. Aquesta veu el que em permet és la llibertat màxima; mai havia trobat un avatar així. Com a autor, disposo d’una llibertat total perquè s’expliqui com vulgui sense tabús. Només té un problema: al no tenir infància i primera joventut, no he pogut utilitzar els recursos naturals de qualsevol record sense importància.

Llavors, ¿és Canon de cámara oscura el negatiu de Montevideo?

Sense adonar-me’n, ha anat a parar a l’altre costat. Com amb Bartleby y compañía, que no sabia com continuar i va sortir El mal de Montano, amb aquest personatge que és desorbitadament literari que escriu tant que no para. Montevideo respirava més, aquesta és molt tancada.

Al Vila-Matas narrador ¿li interessen els debats tecnològics associats a la intel·ligència artificial (IA) o és un recurs purament literari?

La ciència-ficció ja no és un gènere literari; som en la ciència-ficció mateixa. Em sembla que cito una vegada la IA dins del llibre, però em molesta com em pot molestar la realitat política contemporània o moltes altres coses que passen de moda després. Jo crec que la IA serà com un electrodomèstic incorporat i s’entaularà una batalla a favor de l’humà i de la ment.

Es manté l’interès pel desplaçat. Fins i tot hi ha un moment en què es fantasieja amb una galeria d’escriptors "paralitzats per la seva pròpia lucidesa».

Els que es distancien del temps, aquells als quals deien rars, són els que s’han mantingut en el temps. Kafka, Borges i Proust són vistos com a molt estranys. No obstant, són atemporals. Es continuen llegint perquè tenen una fallada, i aquest error de fàbrica és el que fa tan atractiva l’escriptura. Totes les persones tenim un error que repetim. La novel·la va néixer morta; El Quixot ja ens diu que no es pot reproduir la realitat, no pots travessar el mirall.

¿Se sent a gust en aquesta escola-tradició de rars il·lustres?

Millor singulars. O excèntrics, perquè estàs fora del centre de la cultura, que és el que passava amb Joyce a Trieste i Kafka a Praga. Cap era als centres culturals de l’època, o si hi eren ho feien com a exiliats. Són els intempestius, els que escriuen amb distància i són crítics amb la seva època.

Una curiositat: ¿utilitza Shazam per identificar les cançons, com fa Vidal Escabia?

Sí. De fet m’ha escrit Benjamín Prado, que és un gran fan de Bob Dylan, per dir-me que aquesta cançó que poso al llibre...

¿La dels Byrds?

Aquesta. Doncs m’ha escrit per dir-me que l’original és de Bob Dylan.

Bé, els Byrds sempre milloraven els originals.

Clar, a mi m’agrada molt quan les cançons de Dylan les toquen d’altres. A més, tot és tal com va passar en realitat: vaig anar a una festa i apuntava els discos que hi anaven posant. Així que no és responsabilitat meva, sinó dels amos de la casa.

¿Com creu que llegirà Canon de cámara oscura algú que descobreixi Enrique Vila-Matas amb aquesta novel·la?

Si algú comença per aquí, doncs s’emporta un ensurt i no segueix. Ja va passar fa 40 anys amb Historia abreviada de la literatura portátil: la gent es donava de baixa de la lectura perquè no sabia qui era Marcel Duchamp. Ara em diràs que per què tanta afecció per la cultura. Doncs perquè amb tanta trajectòria vital tinc moltíssima memòria quant a cine, teatre, lectures... En un gra de sorra puc trobar cinc coses que són referents culturals que em tranquil·litzen. Hi havia tanta falta de cultura en els primers anys de la meva vida, en la part franquista en concret, que necessito no oblidar-la mai. L’única fe que tinc és en l’art.

Digui’m, ¿de veritat va veure Obama al carrer de Mallorca?

Sí, perquè la festa va tenir lloc, tot i que no apareix la data aquí al llibre, l’únic dia que Obama va estar acompanyant Springsteen aquí a Barcelona. També vaig veure allà el poeta Cirlot, però molts anys abans.

¿I per què aquesta connexió japonesa a través de la dona i la filla del protagonista?

Només m’ho explico per Ishiguro, del qual no he llegit els llibres de ciència-ficció, però sí els altres. Pensant en el que hauria fet ell a partir d’una entrevista, vaig intentar fer una cosa diferent, com sempre faig.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

¿Serà aquest any, per fi, el del premi Cervantes?

A aquestes altures, no em preocupa res. Tampoc vaig tenir el Premio Nacional, que és una cosa estranyíssima. Quan París no s’acaba mai, Prada em va explicar que havia guanyat ell gràcies al fet que no volien votar-me de cap manera a mi. Però és igual. Tampoc soc a la RAE.