Iván Morales, la mirada atenta

Iván Morales (Barcelona, 1979) ha hagut d’esperar als 46 anys per estrenar el seu primer llargmetratge, Esmorza amb mi. I no és que el seu sigui un cas de vocació tardana. "Quan era un nen i veia pel·lícules a casa de la meva àvia o anava al cine amb el meu oncle, ja em projectava a mi mateix dirigint i tenia clar que em volia dedicar a això", explica. Va començar molt jove a treballar com a actor "amb la idea una mica infantil d’aprendre com es feien les pel·lícules", però després de realitzar un parell de curts i d’escriure guions per a altres directors, va veure com el seu primer projecte seriós per a una pel·lícula llarga acabava sent rebutjat. Per treure’s "l’espina" d’aquest fracàs, Morales es va embarcar en una carrera com a director teatral que, amb el temps, li ha brindat èxit i reconeixement. El 2018 va estrenar un muntatge que adaptava el guió d’aquella pel·lícula frustrada i ara, gairebé 20 anys després de començar a treballar-hi, ha aconseguit a la fi donar-hi forma tal com la va concebre llavors.

Presentada (amb premi) al recent Festival de Màlaga i projectada diumenge al D’A Film Festival de Barcelona, Esmorza amb mi, que s’estrenarà als cines el 6 de juny, retrata les vides creuades de quatre personatges (interpretats per Anna Alarcón, Álvaro Cervantes, Iván Massagué i Marina Salas) que arrosseguen ferides del passat i miren d’aprendre a estimar-se a si mateixos i als que els envolten. En el seu cas, a més, la precarietat emocional va de la mà de la precarietat econòmica (no són persones amb casa a la Costa Brava, precisament), tot i que Morales evita amb intel·ligència la temptació de recrear-se en aquest últim aspecte.

"Per a mi era molt important no posar el focus en la precarietat econòmica dels personatges, que tot i així és visible en cada pla, sinó en les seves carències emocionals, perquè allà ens podem sentir identificats tots –assenyala el director–. No volia fer una pel·lícula sobre la duresa de viure quan no tens diners, com si no tenir diners fos una cosa exòtica. Crec que hi ha una dignitat en el fet de rebel·lar-te contra que això sigui la trama principal de la teva vida. ¿Veritat que a les pel·lícules de gent de classe alta o que no té problemes econòmics gairebé mai es posa el focus en el seu privilegi? Doncs aquí, el mateix".

Alegria de viure

Notícies relacionades

Joshua Oppenheimer, director de ‘The End’: «Se’ns acaba el temps per escapar de l’abisme»

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

En aquest sentit, Morales apunta que una de les motivacions que va tenir des de l’inici del projecte era contrarestar les visions "condescendents i estereotipades" amb les quals el cine ha tractat massa sovint aquests personatges. "Jo veia aquestes pel·lícules de vides creuades a Barcelona i en reconeixia els carrers i els actors, però la mirada era gairebé sempre una mirada de la Diagonal cap amunt, per entendre’ns –afirma–. Aquest turisme de classe ha sigut una tendència molt estesa en el cine català que per fi, ara, s’està començant a equilibrar una mica".

El Raval que apareix retratat a Esmorza amb mi sí que respira vida. I música. Als bars, a les places i als pisos (que, per cert, semblen pisos en els quals viu gent i no pisos d’aquests que es lloguen per fer rodatges) hi sona rumba i jazz, trap i blues. Manzanita, Lia Kali, Raynald Colom, Enemic Interior, Erik Urano, Oscar Wolf... "M’agradaria que a la gent que vegi la pel·lícula, aquesta els generi una mirada atenta –explica Morales–. En el cas de la música, jo també he volgut tenir una escolta atenta de la música que sona en el nostre entorn. Si tu vas atent per la ciutat, Barcelona sona. Hem intentat captar això i que, alhora, la música expliqui coses sobre els personatges i el moment que travessen. Els personatges pateixen i tenen molts dubtes i feines precàries, sí, però aquí tothom està buscant l’alegria de viure. I l’alegria de viure es troba en una carícia i es troba en la música".