Retorn a Weimar, el paradís cultural que els nazis van arrasar

Sona El Danubi blau en un saló burgès finisecular, finestres amb dosser i marcs fistonats a dojo, i a punt està un d’ensopegar amb l’esperit roig d’Els Buddenbrook, la revoltosa i decadent família que Thomas Mann va immortalitzar en la seva primera novel·la, però això no és més que l’aperitiu. L’avantsala física i temporal del que està per venir. Perquè a la cantonada, a la següent sala, espera la fi del món. Ni més ni menys. "L’època d’abans de la Primera Guerra Mundial va ser l’edat d’or de la seguretat. Tot el radical i violent semblava impossible en aquella era de la raó", saluda Stefan Zweig. I, en efecte, amb la desraó va arribar el caos. La guerra, els morts i la necessitat de renéixer des de la runa.

Així que estem en el 1919, el món d’ahir de l’escriptor austríac acaba de col·lapsar i Alemanya, tocada i enfonsada, es reconstrueix com a democràcia parlamentària sobre els ideals de la il·lustració. Neix la República de Weimar, un parèntesi de progrés, llibertat i incertesa econòmica. En un sospir, 14 d’anys de res, arribaran Hitler, l’horror nazi i la devastació de la Segona Guerra Mundial, però fins aleshores Alemanya serà epicentre de l’avantguarda europea i bulliciós pol de creació.

"És un període d’enorme creativitat en tots els àmbits, un moment que es compara amb l’Atenes de Pèricles i la Florència del Renaixement", apunta Pau Pedragosa, comissari juntament amb Txuss Martín d’una exposició que evoca i recrea a CaixaForum Barcelona el frenesí artístic i creatiu d’entreguerres.

Sortir de la trinxera

"Totes les disciplines pateixen una crisi de fonaments, una redefinició", destaca Pedragosa a l’hora d’introduir una mostra que recorre el període 1919-1933 a través d’escultures de Georg Kolber i Käthe Koplowitz; fotografies i retrats d’August Sander i Marianne Breslauer; aquarel·les i dibuixos de Jeanne Mammen; composicions d’Arnold Schöenberg i Kurt Weill; i dissenys de Marcel Breuer, Mies van der Rohe i Lilly Reich.

Amb una escenografia deliberadament fosca i plena en alguns trams de xifres esgarrifoses (10 milions de morts, 20 milions de ferits), Temps incerts. Alemanya entre guerres agafa impuls a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial per aterrar en els daurats anys 20. La fotografia i el cine s’obren pas, l’art abraça les avantguardes per intentar explicar l’inexplicable i el Maschinenmensch de Fritz Lang, el hieràtic robot de Metròpolis, rep en un pedestal mentre al seu costat es projecten en bucle fragments d’El gabinet del Dr. Caligari, de Robert Wiene; Berlín, sinfonía de una ciudad, de Walter Ruttmann; i Metròpolis. També, no tot havien de ser alegries, d’El triunfo de la voluntad, obra mestra del mal i de la propaganda nazi perpetrada per Leni Riefenstahl.

"L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma", informa Bertold Bretch des d’una de les etiquetes. I a martellades s’expressa George Grosz, agitador de la Neue Sachlichkeit i mordaç retratista del Berlín anys 20 representant a Barcelona a través d’Escena de carrer, una de les joies del Museu Thyssen, així com de les maliciosament exquisides litografies per a l’edició il·lustrada d’Els bandits, de Schiller.

Notícies relacionades

Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Carranza i Puntí reflexionen sobre literatura i la BCN d’avui

No és casual, apunta el comissari, que una exposició com aquesta arribi just ara, en temps de gran incertesa geopolítica i conflictes cada vegada més enquistats. "Al principi, quan vam començar a preparar l’exposició, era només una hipòtesi de treball, però cada dia que passa ens assemblem més", sentencia.

A Barcelona, totes les petjades ens porten a Goya, amb un El son de la raó produeix monstres que retorna els visitants al present. "Ara sembla que els monstres es poden despertar", alerta Pedragosa.