Chris Ware exposa el seu univers a BCN

Tot seguit, l’autor de Jimmy Corrigan, el chico más listo del mundo va afegir: "No és només el sol, la ciutat, el país... Des que soc aquí sento la confiança entre les persones, el civisme... Gràcies. És meravellós sentir-ho de nou, perquè ara és una cosa que al meu país s’ha erosionat ràpidament. Sento ràbia. Estan passant coses horribles a la porta de casa nostra. Ho sento", va confessar sense embuts abans de carregar de nou contra l’inquilí de la Casa Blanca. "Si tens alguna cosa, el que fa Trump és treure-te-la. Arrabassar a la gent el que té. Sento que m’he de disculpar per com ha parlat de vosaltres [els europeus]. L’art va d’entendre les altres persones, però als EUA hi ha un moviment des de la dreta per desacreditar l’empatia i dir que és dolenta. Si ets un autòcrata, això funciona molt bé", va lamentar.

Com Joyce

Ware (Omaha, Nebraska, 1967) –autor d’obres mestres com el còmic-objecte Fabricar historias i Rusty Brown (totes a Reservoir Books) i de més de 30 portades per a The New Yorker des del 1999, que el connecten amb la realitat d’una Amèrica polaritzada, tensions racials, crisis econòmiques o la incomunicació que provoquen les noves tecnologies– és un dels autors de còmic contemporanis més influents, revolucionaris i renovadors del llenguatge del mitjà. Treballar amb ell ha sigut per al comissari de la mostra, Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, "com conèixer Joyce en els anys 20 quan preparava Ulisses". Ware va riure al sentir-ho. "Intento ser honest i que les emocions ressonin. Vull transmetre el que jo mateix he sentit", es va sincerar. Parets plenes del seu univers de còmic acompanyen el recorregut, amb audiovisuals, originals, objectes de la seva col·lecció privada, llibres, escultures, ninots de personatges o maquetes dels edificis que tan icònicament ha traslladat a les vinyetes. Una arquitectura habitada per personatges majoritàriament desenganyats, frustrats, solitaris i perdedors, amb problemes per donar sentit a les seves vides, amb els quals aquest artista "emotiu, artesà, minuciós, poeta de la soledat" narra la quotidianitat i les emocions.

L’exposició, fins al 9 de novembre, es pot visitar gratis fins al 20 d’abril amb l’entrada del Comic Barcelona. És una versió ampliada de la del 2022 en el festival d’Angulema (França). És cronològica i té molts elements nous, explica Costa. Com ara una vídeoentrevista de la seva amiga i escriptora Zadie Smith, interactius i vídeos de Pedro Paredes que permeten navegar per les seves obres, i peces de la seva col·lecció que reivindiquen els orígens del còmic que tant l’han inspirat: de Polly and her pals, de Cliff Sterrett, a Gasoline Alley, de Frank King, i el surrealisme poètic del Krazy Kat, de George Herriman. D’ell, al qual va rendir homenatge en les historietes de Quimby the Mouse, llueixen les últimes tires que va dibuixar abans de morir i que Ware va adquirir.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

El "punt de ruptura", diu Costa, va ser el 1993 amb la seva revista Acme Novelty Library, amb propostes postmodernes i experimentals i on Ware va donar a conèixer Jimmy Corrigan, en qui va abocar el trauma de nen per l’abandonament del seu pare, que va conèixer ja d’adult. Acostuma a dir que les cinc hores que un lector podia invertir a llegir-la equivalien a les hores que ell havia passat amb el seu pare. El 2012 va orquestrar Fabricar historias, que li va valer quatre Eisner, una caixa que reuneix una dotzena de còmics interconnectats de diversos formats i mides que desafien a una lectura aleatòria. En aquests còmics despulla les ànimes anodines i la intimitat dels inquilins d’un edifici de Chicago. El 2019 va arribar Rusty Brown, una tragicomèdia amb personatges també marcats per la pèrdua i el fracàs vital.

Abans de recórrer la mostra, com a ambaixador dels nord-americans que veuen atònits l’huracà Trump, insisteix en com l’"afecta". "La meva dona és professora en una escola pública on la majoria d’alumnes són d’origen llatinoamericà i amb pares sense papers. La direcció va explicar a cada un que si els van a veure inspectors d’immigració no obrin la porta...". No té xarxes socials, admet. "M’incomoda veure com en les xarxes la gent t’estima o t’odia. Jo no necessito saber-ho. No m’importa arribar a més persones, sinó que a les que arribo els interessi el que faig". ¿I la IA? "Tot el que fa sembla mort. Pot imitar, però no crear".